Molt sovint penso que m'hauria agradat conèixer el "sereno" del barri, aquell qui guardava totes les claus de les cases veïnes. Penso amb tots els oficis que han desaparegut i m'inunda una petita melancolia, d'aquelles que no saps descriure gaire bé perquè és l'enyor d'un món que no has viscut mai, d'una vida que no coneixes.
Molt sovint penso que m’hauria agradat conèixer les rentadores del safareig i xerrar amb elles mentre frego amb avidesa la meva roba, però això tampoc pot ser.
Qui sí que he arribat a conèixer és l'afilador de ganivets, la seva música d’harmònica, cada dimecres al matí, baixant per Enric Granados, em transporta a la meva fantasia, a altres temps, al meu petit món. Ell amb la seva motocicleta fa que el barri prengui forma. No vull que mai desaparegui, però em temo que això tampoc serà possible.
La meva alegria de la setmana passada va ser escoltar la seva música per un altre barri, un dia diferent del que em té habituada, era un dimarts i estava al carrer Tallers. Així que el dia que l’enyori molt el cercaré per tots els barris i segur que el trobaré!
Moltes felicitats Míster H. i Popeye! Varen néixer el mateix dia i són l'un per l'altre!
3 comentaris:
Com que falo algo el Galego, tinc una dita que deia a l'escola (als 13 Anys): Jovino, balseiro y juaneiro, toca la gaita y esmoleiro.Lliga am el teu esmolet que toca l'armónica; llástima del carretó d'una sóla gran roda que empraven al meu temps i feien grinyolar una fulla d'acer sobre la gran pedra vermella d'amolar.
Ado
Ado! Trobava a faltar els teus comentaris! Aquest bloc ja el forma un tàndem!!!
Una abraçada,
Ada
Jo estava buscant alguna cosa sobre l'harmònica, i em trobo en un blog en català tan bé escrit. :-)
Estic encantat amb el teu text. Sóc un estudiant de l'harmònica i també de la llengua i cultura catalana. Un brasiler amb el cor català.
Una abraçada de un desconegut de Brasilia, Brasil.
Júnior
Publica un comentari a l'entrada