YOU ARE NOT ALONE!

Tothom s'ha sentit sol en algun moment de la seva vida, i és bo perquè la soledat ens fa forts i valents. Avui he observat atenta, bloquejada i amb una sensació de tristesa com dues desconegudes s'ajudaven mútuament.
He pujat al vagó del Ferrocarril d'un salt salat de suor. He segut al penúltim seient del vagó i he esguardat al compartiment del costat. Una dona sud-americana plorava desconsoladament, amb una postal de Jesús a les mans. Volia dir-li alguna cosa, volia haver-la consolat però m'he bloquejat, com sempre em passa, com sempre, no vull molestar, no vull ficar-me on no em demanen, si és que plorar no és demanar consol...
Jo no li he dit res però la velleta del seu davant, la qual devia tenir 85 anys, li ha començat a murmurar baixet i amb mal humor: "Que no ploris, dona, que ets jove i et funciona el cor!" semblava que estigués enfadada però no "que te'n sortiràs de tot en aquesta vida! Que no ploris més dona!". Jo em pensava que es coneixien i m'he quedat més tranquil•la, he pensat que almenys no estava sola. La dona que plorava no se la mirava però la sentia i poc a poc ha deixat de plorar, ha mirat la seva postal i l'ha premuda fort entre els dits. Hem arribat a la parada i la vella s'ha volgut aixecar abans d'hora, sortia gairebé disparada com un projectil cap endavant quan la dona que plorava s'ha aixecat d'un bot i s'ha posat davant. L'ha agafada i l'ha acompanyada amb molt d'afecte cap a la porta del Ferrocarril, jo, per no molestar, com sempre, només he gosat dir que se sortia per la porta contrària i seguidament s'han obert les portes al nostre darrere. La dona que ja no plorava ha acompanyat la vella fins a l'andana del tren i després ha tornat a pujar al vagó fent un bot ràpid. Cap de les dues ha pronunciat gràcies però estic segura que han estat agraïdes l'una amb l'altra i no amb mi, que no he molestat gens, però tampoc he estat de gran ajuda.
Intentaré, la pròxima vegada, molestar i ajudar més, ho prometo...