dimarts, d’octubre 16, 2007
LISTEN TO HELEN MACMURCHY!!!
Fa molts dies que no tenim televisio. Va ser el primer que varem vendre per comensar a desfer-nos de les coses no essencials a l'hora de fer el viatge de tornada a Barcelona. Sense televisio, tot i estar mes desinformada que mai, em sento molt mes savia. Totes les hores que dedicavem a veure la televisio ara son hores de lectura.
Ahir a la nit, abans d'anar a dormir, llegia "100 Canadian Heroines", es un llibre que em vaig comprar al Museu de la Civilitzacio d'Ottawa. En ell s'expliquen 100 vides de 100 dones que d'alguna manera han canviat el cami de la historia de Canada. Es un llibre que m'inspira i m'omple de forsa cada vegada que em sento feble per tonteries. Les vides que llegeixo amb delit parlen de moltes dificultats, de molta miseria, de molt amor i de molta valentia.
Ahir, llegia el resum de la vida de Helen MacMurchy, que va viure del 1862 al 1953. Ella va lliutar contra tot i contra tothom per millorar les condicions higeniques de les mares que donaven a llum, moltes de les quals morien d'alguna infeccio, va millorar tambe les condicions sanitaries dels infants de menys d'un any i va treballar molt pels millorar les condicions dels milers d'immigrants que arribaven a principi de segle XX a Canada. Ella va dir: "Social Services consists in looking ahead as well as in setting things right, and when so many immigrants are coming to our country there is no doubt but that they need you and me to look ahead for them"-- "Els Serveis Socials consisteixen en preveure les necessitats i portar a terme solucions, i quan tants immigrants venen al nostre pais no hi ha cap dubte que necessiten que tu i jo ens fem carrec i treballem per les seves necessitats". On s'ha esfumat tot aquest sentiment de companyarisme que els nostres antecessors tenien? No es una pena que nosaltres no sabem mirar mes enlla del nostre melic?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Aquesta entrada m'ha entristit molt, un pensament que sempre tinc és que d'aquí unes dècades la gent s'esgarrifarà de el tracte tant inhumà que es dóna en general als immigrants i es dirà: com és que la gent no sabia que passaven aquestes coses i si ho sabien com ho permetien? És tan complicat intentar solucions per aquest problema? Jo sempre he pensat com poden ser de diferents les situacions segons el lloc de naixença, potser que els més sensibilitzats hauriem de fer més...De moment la mala consciència la tinc...L
Primer us vull dir que sento molt no haver fet cap comentari els últims dies. La veritat és que estic una mica enfeinada, però vaig mirant els posts.
A mi sempre, quan veig imatges d'Àfrica a la tele, sempre em sembla que és com una pel·li de ciència-ficció, d'aquestes on hi ha un reducte de gent que després d'una desgràcia mundial encara viu més o menys bé i quan creuen una valla hi ha els pàries que viuen en la més absoluta misèria, sota la destrucció de la desgràcia. A les pel·lis ho veiem com a ciència-ficció, pero no és el mateix que està passant aquí i ara? No ho sé... personalment, no crec que haguem de tenir mala consciència com a individus, però la societat no és el que ha de ser.
Benvinguda Isabel, es trobava a faltar la teva col·laboració, tu que has treballat o treballes amb immigrants, a part de la teva feina a la Universitat, crec que coneixes bé el tema i voldria pensar com tu que com a individus no hem de tenir mala consciència, però...L
Publica un comentari a l'entrada