No us ha passat mai que només llegir un article ja sabeu si l'ha escrit un home o una dona?
És un dels meus passatemps favorits, quan llegeixo un diari, i arribo a les cartes dels lectors, me les llegeixo en deteniment, tapo amb el dit el nom que apareix a sota i decideixo si ho ha escrit un home o una dona. Gairebé sempre ho endevino! No em demaneu perquè ho sé, però les dones i els homes gairebé sempre escrivim de manera diferent. En canvi, entre dones i entre homes les diferències no són tantes...
Avui vull dedicar aquesta entrada als meus pares estimats. No sé si mai publicaré un novel·la o un recull de contes, per això aprofito el blog per escriure el que m'haguès agradat escriure a la primera pàgina de la meva novel·la publicada.
" Pare, mare, gràcies per recolzar sempre els meus somnis, encara que siguin somnis difícils d'aconseguir! Gràcies per no deixar-me defallir quan ja no tinc forces per creure en mi mateixa! Us estimo molt."
3 comentaris:
L'últim que hem de perdre és la força de creure en nosaltres mateixos. Si el que vols és escriure ho aconseguiràs, les coses arriben, n'estic segura, només cal provocar-les una mica i recorda: "Qui no arrisca no pisca".
Tens raó, no hi ha res com els pares, ...i els fans!
Jo crec molt en tu, i ja saps que espero que sigui el dia 20 per poder tenir el teu llibre a les meves mans ...me'n moro de ganes!
Un llibre teu el dia 20???? I no m'ho has dit?! A veure si ho expliques això... de què va?
Publica un comentari a l'entrada