Mar del Nord

Què m'impressiona de les terres del Nord? Què em fa viatjar sempre cap allí? És entendre que la Natura sempre guanya? Crec que sí.
Són els ports amagats en cales frèstegues i els valents pescadors que surten a un mar que no és com el Mediterrani. Són els boscos espesos i els avets que m'encisen. Aquells camins rurals on l'única norma és vigilar i, de ben segur, també és veure les quatres estacions de l'any ben diferenciades.
El Gran Nord, el meu viatge somniat, les neus eternes sobre els pics inaccessibles i el fred que s'escola entre els pantalons i et fa notar que ets ben viva.
Alaska i tota la seva sordidesa, el blanc i el gel que es diu de mil maneres diferents. Els esquimals i la seva sol·litud, les seves tradicions ancestrals i gairebé mítiques.
Canadà i la seva gent hospitalària, els seus boscos inacabables i aquells óssos sempre perillosos. La immensitat natural i la petitesa humana. Tot representat en extenses esplanades blanques i petites ciutats modernes.
Escòcia i els seus highlanders, forts, rudes, idealistes i propers. Els kilts i la seva jerarquia de clans, la seva història convulsa. La duresa dels seus llavis, les arrugues a la cara, la vermellor del nas, de beure massa.
A vegades, m'acosto a les seves realitats, prudentment, penso que potser arribarà el dia que la seva força serà tan absorbent que m'hi faran quedar!

He mirat aquesta terra

L'obra d'Espriu me la quedo tota, però hi ha un vers especial per a mi, un vers que em dóna pau, una pau atemporal que m'embolcalla cada vegada que el llegeixo o l’escolto. Ahir va ser de la mà de Raimon al Palau.

“ Quan el vent es parla en la solitud

dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.”

M’imagino els seus morts, que per desgràcia en van ser molts, i imagino també els meus morts, que per sort, en tinc pocs i els veig feliços, rient, sempre junts. Això em dóna la força per seguir endavant, però també la tranquil·litat de saber que algun dia estaré amb ells, allí on siguin, sempre junts.

Vent, solitud, terra… tot em lliga on sóc, tot em fa natura, natura que quan acabi el meu camí em convertirà en pols, en terra, una terra que em portarà de la mà als meus, una terra que em farà feliç, una terra que, com sempre, em lligarà a l’essència de la vida, de la mort, de la bellesa i de la pau.

Feliç Sant Jordi 2014!

El Guany

Mai no et rendeixis.

Gira't del costat

on abans veies el penell

que et feia creure en l'últim crit

del gall dels boscos.

Entra

mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t'hagis tret

el feixuc escafandre,

t'hauràs guanyat una mar llisa

i el vol del gavià.

Joan Vinyoli, Vent d'Aram, 1976

Aprofitant que és l'any del centenari de Joan Vinyoli, res millor que celebrar aquest Sant Jordi amb una de les seves poesies.
Feliç Sant Jordi 2014!

Bristol Hivern 2004

Repasso la llista del cd, el poso al cotxe: Scissor Sisters, Snow Patrol, Embrace, The Streets. Totes em recorden els meus anys de Bristol. Totes em transporten al cel gris, a la bici blava, a Park Street.

Sento aquella felicitat innocent i fins i tot perillosa.

Míster H. ja al meu costat, iniciàvem una aventura junts que no sabíem on ens portaria. El Ford Fiesta blanc carregat amb una taula, una tele, quatre cadires, una aspiradors i una planxa. Per a què volíem planxa si no teníem res a planxar? Són aquelles coses, feia casa.

I els nostres amics i el nostre pis, el Basement Flat, sota terra però acollidor, “feels like home” deu anys després.

Escola Thau

Innocentment, abans d'ahir vaig portar les meves filles a conèixer l'escola on el pare i la mare havien estudiat.

L'escola Thau feia 50 anys i jo no hi anava des de feia una pila de temps. Pensava entrar, gaudir dels espais, saludar antics mestres i companys i riure una estona amb les petites mentre fèiem castells de sorra. Pensava passar per allí i després seguir el dia sense més.

Però, només entrar a l'escola, em varen caure sobre els meus 36 anys, tot se'm va remoure, el pas del temps se'm va fer tan evident que gairebé feia mal.

Jo, els companys, els mestres, tots allí reunits, i la pell de gallina. La nostra descendència amb nosaltres, la necessitat de mostrar allò que havia viscut en aquell espai. La sensació de trepitjar terreny conegut, massa sabut de vegades. Tot feia mal, però un mal d'aquells que fan goig.

El pas del temps, el record d'aquells que ja no hi eren. Els anys passats, el cant dels Segadors, de germanor, que cantàvem cada any per Sant Jordi i ja mai més he tornat a entonar. La pell de gallina. Els passadissos i les aules, tot igual, tal i com ho recordava.

A l'escola vaig ser molt feliç i gairebé ho havia oblidat. El dia a dia és un escut contra la melancolia.

Quan vaig saludar la meva professora d'Història, ella em va reconèixer de seguida (després de gairebé 20 anys) i em va dir: “De tu, recordo que eres una nena molt riallera. Recordo el teu somriure. Encara rius tant?”

No sé si ric o ja no ric, però sé que amb aquestes paraules descriuen sempre les meves filles. El somriure, la rialla. I em sento feliç. És el meu llegat.

Gràcies escola meva.

El Imperio del Sol

Ahir al vespre, a l'hora del bany a casa, va passar una cosa que em va impressionar.
Després de treure la petita Lara de l'aigua,  vaig anar a penjar tovalloles i vaig deixar l'Estel xipollejar una estona més. Amb l'orella enganxada al bany, vaig escoltar com taral·lejava la melodia de "El Imperio del Sol".
Aquesta pel·lícula em va impressionar moltíssim quan era nena i la seva música em transporta directament a aquella època. Vaig seure el llit i em vaig recrear en aquell moment. No recordava haver-li ensenyat.
Li vaig preguntar on l'havia aprés, rebuscant en la memòria si li havia cantat jo alguna vegada, però de seguida em va explicar que era la música que li posaven a l'escola abans de fer la migdiada i que cada dia  s'adormia cantant-la en veu baixa.
Quin regal!

GRÀCIES BCNegra!

Diuen d'Enriqueta Martí que era la vampiressa del Raval, un monstre capaç de segrestar i matar nens desvalguts per fer potingues i ungüents amb el seu greix i la seva sang. Diuen també que ho feia només per diners, per vendre les seves cremes als barcelonins de classe alta que buscaven en elles eterna joventut.

I jo m'ho creia.

Ahir al vespre, vaig anar a l'Ateneu barcelonès, hi feien una conferència sobre dues dones: Medea i Enriqueta Martí, inquietant com a mínim.

Lluny d'estigmatitzar aquests personatges, les conferenciants varen començar a humanitzar-los. Varen parlar d'Enriqueta Martí com a mare, amiga i protectora.

Segons elles, Enriqueta Martí era una dona malalta de càncer d'úter, d'un barri proletari, sense recursos ni veu. Una dona que va anar molt bé per penjar morts d'altres. 

Concretament, varen explicar que el cap de la comissaria del carrer Hospital volia tapar uns assumptes bruts en els quals, ell i uns quants policies més, estaven involucrats: un bordell infantil situat al mateix carrer.

La història no té mites, ni llegendes urbanes, la història és una i prou.

Enriqueta Martí s'ha passat més de 100 anys sent un monstre sense escrúpols, una icona d'assassins, una mala dona però jo ja no m'atreviria a parlar amb lleugeresa d'ella perquè potser, i només potser, va ser un tel de fum. Una petita llegenda urbana que creixia fins fer-se gegant i desviava l'atenció d'allò que, els més ben posicionats, feien contra lleis i morals varies.

Aquesta podria ser una història ben actual, no?

Gràcies BCNegra i fins l'any que ve.