MERRY CHRISTMAS!!!

Arriba un altre Nadal, amb els seus arbrets adornats i les llums del carrer, sense gens de fred i amb només uns núvols grisos amenaçadors. Aquest any he fet un tió per l’Estel, l’he fet jo i m’he divertit. Ara espero que el tió pugi les escales per plantar-se al replà del nostre pis. Ja fa molts dies que li dic a la petita Estel que el seu tió encara va per la Jonquera i és que, com jo, el nostre tió és una mica lent fent les coses. Tinc por que el Popeye, el nostre gos d’atura, una nit, quan dormim, es faci un pipí sobre el tió per fer-li entendre, a la seva manera, que aquí a casa, ell és el rei del passadís! Ja ho veurem... El Nadal és per oblidar-ho tot uns moments, per posposar les coses i per gaudir de la família i les tradicions, és per aquesta raó és que la meva època preferida de l’any. Molt bon Nadal a tots: grans, petits, animals i vegetals! La meva cosina M. em va regular aquest vídeo que jo us regalo ara!

HELLO AGAIN!

Massa sovint la rutina és fràgil, massa temps passa entre construir-la i gaudir-la i de sobte, tot tomba, tot se'n va. Però ell no se'n va, que es queda entre nosaltres! Ell no podia marxar, ell és tot bondat i si la bondat ens abandona, on anem? La força i la tendresa retornen ara en forma d'un somriure preciós. Els cabells rojos i la barba que va creixent a poc a poc, com nosaltres hem crescut tota la vida junts, rient i plorant, parlant i aprenent a ritmes diferents. Avui miro cap endins, remoc molts sentiments amagats i repasso records petits. M'aturo a les portes del futur per un moment, penso que jo també he tingut un passat i en gaudeixo ni que sigui uns instants. Un cop més, ets tu qui ens ensenyes lliçons que mai a la vida podríem haver aprés. La vida ens porta per on vol i nosaltres seguim les aigües del seu riu, només podem aprendre a nedar. Per tu, Ricard, i només per tu, avui aquesta cançó és tota teva. Sigues fort, posa't bo, els pobres mortals et necessitem aquí a baix. Petit Déu roig, hello again!

ESTEL'S FRIEND

Quan era petita tenia un amic imaginari. Ho dic ara, amb la cara ben alta, perquè vaig llegir un article, en un diari seriós, on s’explicava que era força normal que els nens s’inventessin personatges amb els quals compartir els dies i, sobretot, les nits. El meu era un home petit, rabassut i mig calb que vivia dins la meva orella dreta. Tenia un piset força espaiós amb una butaca i una biblioteca. De vegades, em xiuxiuejava cosetes i jo reia d’amagat. Un dia va decidir marxar, no vaig saber mai on va anar però em va quedar clar que ja no tornaria mai més. De vegades, em pregunto si la petita Estel tindrà el seu amic particular, si li viurà al nas o al peu i si m’ho explicarà com jo li explicava a la meva mare.

NY!

New York és la ciutat dels gratacels, dels taxis grocs i dels dipòsits d'aigua a les teulades. També és la ciutat on pots escoltar un negre cantant blues a les portes del metro mentre al seu costat, una advocada amb vestit negre i bambes esportives espera que el seu cafè es refredi. Nova York són un munt d'estímuls que jo no sé controlar. Ara, torno a ser a la meva ciutat i des de la llunyania, des de la distància que posen les fotos, penso que hi podria viure per sempre més a aquest NY de pel·lícula. Però és només una idea estranya. El més impressionant de tot va ser poder assistir a la Bethel Gospel Assembly. Quan va començar la missa no em podia imaginar el que estava a punt de veure. L'església estava plena de gom a gom, famílies senceres ben vestides i somrients entraven i ocupaven els bancs del davant. Va sortir el reverend i després el pastor, els dos cantaven igual de bé, tenien rere seu una bateria, dos pianos i una guitarra d'acompanyament i també la veu de vuit persones que cantaven i picaven de mans. Tot era una gran festa. No hi havia silenci, com passa a les esglésies d'aquí, la gent era lliure de cridar el que volia: “Al·leluia!” “Oh, Lord!”... En un moment determinat, el reverend, vestit amb americana i corbata, va demanar que tots deixéssim els pecats setmanals a l'església. Aquella requesta va ser apoteòsica. La gent va començar a cridar tot el que havia fet de dolent aquells últims dies, ho deien sense por a ser jutjats ni a témer cap càstig de Déu! Després tots es giraren cap a nosaltres i ens donarem la benvinguda amb una cançó molt bonica. Vaig sortir de l'església reconfortada, feliç, i li vaig dir a Mister H. que, si algun dia vivíem en aquell barri, jo aniria cada diumenge a missa!

OH CANADA!

Són les sis del matí i espero la sortida de sol a l'illa de Wolfe, tot és silenci, encara és fosc i només se senten les ràfegues d'un vent que ve de l'aigua. Avui he tornat a la terra que va veure néixer aquest blog. Avui m'he tornat a sentir com a casa en aquest país llunyà, Canadà. En Grant, un Paul Newman a la canadenca, és l'amo de la casa on passem la nit, el B&B Blue Horzon, i ahir ens va explicar el seu viatge en camió creuant tot Canadà i enfilant-se cap a la fi del món, Fairbanks, a Alaska. Per il·lustrar-ho, ens va treure mapes enormes i apunts en una llibreta petita que utilitzava durant el viatge. Alaska és una de les meves debilitats i me l'escoltava embadalida mentre memoritzava els noms de les ciutats per on va passar per preparar el meu viatge desitjat. Vaig calcular que en Grant tenia uns 75 anys i ens va dir que feia només dos anys que s'havia embarcat en aquella aventura. El seu fill li va aconseguir un camió pickup, el tracte era llogar-lo tres mesos a un senyor desconegut d'internet i tornar-lo intacte al cap d'aquell temps. També va aconseguir trobar una caravana que combinava bé amb el camió i que després va vendre per 1.000$. Així va començar el seu viatge de sis setmanes. Ens explicava, amb un somriure entremaliat, que, com que a Alaska no es feia de nit podien conduir 14h. perfectament, seguia el gasoducte que creua tot el país i imaginava com havia estat de difícil l'aventura dels primers buscadors d'or. Un dia, passejant pel bosc, varen trobar-se un ós grizzly (els més perillosos de tots) que es banyava al riu. Van córrer el pont per observar-lo i fer-li fotos, però no es van adonar que la corrent del riu era tan forta que en un minut l'ós els passava per sota del pont i decidia sortir de l'aigua a la seva alçada. El varen tenir a 20 metres. Per sort, anava amb la panxa plena! Se'ls va mirar, ells li varen tornar una mirada desafiant (el que cal fer en aquests casos) i se'n va anar. La dona d'en Grant va fer-li una fotografia que podria haver estat l'última que feia en la seva vida. Observar-la era inquietant. Tornant pel camí, varen trobar una dona que passejava en direcció a l'ós. La varen advertir i ella els va explicar que el seu marit havia mort anys abans per l'atac d'un ós. “Ell estava passejant per aquest bosc, anava despistat, escoltant música pels auriculars i no es va adonar que passava massa a prop d'un ós que tenia un animal mort entre les urpes. L'ós va pensar que havia de defensar el seu menjar i s'hi va tirar a sobre. El meu marit em va trucar pel telèfon mòbil mentre l'ós l'atacava però jo no vaig entendre el que em deia i vaig dir-li que em tornés a trucar perquè no entenia res. Ja no ho va fer. Quan el van trobar tenia el telèfon a la mà.” Aquestes són les històries de Canadà, un país on el ritme el marca la força de la naturalesa i on només arribar et sents com a casa, com a una casa ancestral i eterna.

MY NOSE!

Fa dies que no tinc olfacte. De vegades, se me'n va... Tinc el nas prou gros per olorar totes les flaires del meu voltant per això quan no sento res em poso nerviosa. És una sensació estranya passar pel món de puntetes, sense olorar res. És molest notar que em poso el meu perfum White Musk i em quedo igual que quan no el portava. He de dir que el White Musk, al qual sóc fidel des de fa mil anys, sempre em puja l'autoestima i em fa començar més alegre el dia. Viure sense olfacte no és cap tragèdia però sí que és molt molest. Quan no tinc olfacte, l'enyoro i agraeixo tenir un nas tan gran! Per això, avui, li dedico l'entrada del dia al meu nas, un nas divertit i trapella que ara mateix està en hores baixes!

RESORTS

La paraula Resort m'espanta... dit això, he de confessar que el cap de setmana passat varem anar Mister H., la petita E i jo a un gran Resort de Mallorca! Ja sabem que tenim, en general, una gran capacitat d'adaptació però mai m'hauria pensat que gaudiria tant dels meus dies programats per formar part d’un gran ramat d’humans pul•lulant per un laberíntic hotel dels anys 70. La nit que vam arribar gairebé no vaig dormir. No em treia del cap imatges neguitejants d’"El Respalndor". L'hotel on havíem espetegat era exactament com el de la pel•lícula, una construcció gran i passada de moda, mal il•luminada, amb unes sales immenses plenes de cadires i butaques folrades amb vellut rogenc. Dins del mateix hotel, s'alçaven unes plantes gegants que deixaven anar unes fulletes groguenques que semblaven cuques i es movien al vaivé de l'airet del vespre. Però varen passar les hores i el menjar, que un dia abans ens semblava dolentíssim, el començarem a trobar comestible. Els altres hostes, estrangers grassos i cada dia més vermells, ens semblaven més simpàtics i guapos que mai, els espectacles, rancis, ara ja ens feien riure i esperàvem cada nit, des de la nostra terrassa particular, que ens sorprenguessin aquells pallassos i malabaristes de segona classe. El diumenge, abans de marxar, ens varem adonar que ens feia certa mandra tornar a casa, haver-nos de cuinar, fer el llit als matins, pagar per anar a un espectacle... ens varem adonar que el món dels Resorts és un món absorbent, ben muntat, que et fa depenent, que et va encisant, que baixa els teus estàndards a nivells ínfims, però en els quals no has de pensar en res. Un món paral•lel que no descarto tornar a visitar de tant en tant.