NY!

New York és la ciutat dels gratacels, dels taxis grocs i dels dipòsits d'aigua a les teulades. També és la ciutat on pots escoltar un negre cantant blues a les portes del metro mentre al seu costat, una advocada amb vestit negre i bambes esportives espera que el seu cafè es refredi. Nova York són un munt d'estímuls que jo no sé controlar. Ara, torno a ser a la meva ciutat i des de la llunyania, des de la distància que posen les fotos, penso que hi podria viure per sempre més a aquest NY de pel·lícula. Però és només una idea estranya. El més impressionant de tot va ser poder assistir a la Bethel Gospel Assembly. Quan va començar la missa no em podia imaginar el que estava a punt de veure. L'església estava plena de gom a gom, famílies senceres ben vestides i somrients entraven i ocupaven els bancs del davant. Va sortir el reverend i després el pastor, els dos cantaven igual de bé, tenien rere seu una bateria, dos pianos i una guitarra d'acompanyament i també la veu de vuit persones que cantaven i picaven de mans. Tot era una gran festa. No hi havia silenci, com passa a les esglésies d'aquí, la gent era lliure de cridar el que volia: “Al·leluia!” “Oh, Lord!”... En un moment determinat, el reverend, vestit amb americana i corbata, va demanar que tots deixéssim els pecats setmanals a l'església. Aquella requesta va ser apoteòsica. La gent va començar a cridar tot el que havia fet de dolent aquells últims dies, ho deien sense por a ser jutjats ni a témer cap càstig de Déu! Després tots es giraren cap a nosaltres i ens donarem la benvinguda amb una cançó molt bonica. Vaig sortir de l'església reconfortada, feliç, i li vaig dir a Mister H. que, si algun dia vivíem en aquell barri, jo aniria cada diumenge a missa!