NE ME QUITTE PAS!

Per què és tan important que no ens oblidin? És perquè necessitem viure i estar vius als ulls dels altres, és perquè no serem ningú mai sense la força dels qui ens estimen i ens envolten. Per què les abraçades diuen tan sense pronunciar cap mot? I per què hi ha cançons que ens trasbalsen?
La meva germana M. em va enviar un cassette amb aquesta cançó quan jo estava lluny, a Anglaterra. Era una de les cançons preferides dels meus pares, i la meva germana l’havia descobert llavors. De seguida, es va convertir en una de les seves cançons de capçalera i de retruc una de les meves. La cançó és un joc d’entonacions dramàtiques que diuen molt més que molts poemes: “Ne me quitte pas”. Quan la vaig sentir vaig haver de seure, reflexionar ves a saber què i escriure una carta ràpidament a la meva petita M. Crec que no oblidaré ningú que he estimat per molt temps que visqui en aquest món. Gràcies petita M.

NEW CHAIR!

Des de Canadà, Míster H. i jo reciclem compulsivament. A la cuina, tenim uns calaixos exclusius per plàstic, uns altres per cartró i al balcó, un bidó de compostatge ple de cuquets moníssims que fan un suc molt pudent i suculent que va bé per les plantes. Ara també ens hem dedicat a reciclar mobles vells, fets malbé o que ja ningú els utilitzava i la veritat és que és molt gratificant veure com un moble antic, bonic però mal conservat, va recuperant el seu vell i bell esplendor mentre hi treballem amb l'ajuda infatigable d'una gran mestre.
Així hem aconseguit moblar el nostre petit palau, no hem comprat ni llit de matrimoni, ni sofà, tampoc televisió ni taula on posar-la... No hem comprat pràcticament res de res i tot ens fa joc i queda perfectament conjuntat, potser perquè ho mirem amb bons ulls!
De totes maneres, volia agrair a totes les persones que han col•laborat a moblar la nostra caseta... Moltes gràcies de tot cor!!!

MEXICAN STYLE

A vegades no cal beure tequila, ni cal dir paraules lletges, no cal anar amb botes de cowgirl, ni tenir una graner a prop per sentir-te una mica salvatge.
A vegades és fàcil connectar amb el teu altre jo, a mi només em cal escoltar Chavela Vargas per imaginar que he tingut una vida molt desgraciada, per retorçar-me de dolor, per visualitzar que vaig agafar una arma per amor i que ni així me'n vaig sortir, per veure'm en una taverna de bar envoltada dels pitjors personatges que us podeu imaginar. A vegades només cal que escolti la veu castigada i rugosa de Chavela per adonar-me'n que sí que en tinc d'imaginació, que se m'ericen els pèls fins dels braços i que podria ser a un altre món.
Avui he vist un funeral a la Mexicana, a l'estil Frida Kalho, i era ple de colors i de formes, era alegre i entranyable, era un "que te vaya bonito" però dit amb el cor a la mà. A vegades les coses no són com les imaginem i on creiem que només hi ha dolor i ràbia, hi ha colors i transparències.

WHO ARE YOU? IT'S JUST ME...

Em diu ratolins
Em diu infinit
Em diu poca cosa
i molta brutícia.
Em diuen de cartes
Ens diuen parella
i rat penats a les nits.
Em diu que aquí,
jo a tu,
no t'hi trobaré mai.

I què devia pensar quan vaig escriure això? L'escriptura serveix per adonar-te que no et coneixes de res, però també et fa saber que tens moltes ganes de descobrir-te...

IT'S JUST ANOTHER JOB...

Mai parlo de feina. Deixeu només que comparteixi amb vosaltres un sol instant que em captiva. El moment pel que val la pena aixecar-se de bon humor i enfilar el camí cap als ferrocarrils, arribar davant del bar “El Manantial” i després pujar quatre pisos per les escales, res d’ascensors, abans d’introduir la clau pel forat del pany.
El moment del qual us parlo és quan em toca compartir totes les hores de feina amb diaris antics. No deixen de ser paperots rebregats que han sobreviscut els anys i vàries inclemències però per mi és el millor moment del dia!
M’enfonso entre les paraules que veig escrites als retalls de premsa, m’imagino comprant aquell electrodomèstic antiquat que abans era tan modern, aprenc Història amb petites històries reals... Em podria passar hores i hores reconstruint una realitat que de vegades es presenta estranyament familiar, podrien passar anys mentre ordeno els articles i aprenc els noms dels periodistes que just començaven als anys 60 i ara són autors de referència. Sí, realment, podria viure sempre així!

MY BOLG ACTION DAY!!!

Avui he de parlar del canvi climàtic perquè cada any col•laboro amb BLOG ACTION DAY i blocaires de tot el món escrivim sobre el mateix tema perquè se’n faci una mica de ressò.
Deixeu-me dir només una cosa: vull seguir observant els freds hiverns des de darrere la finestra entelada...

HEY!

Què passa quan et talles el serrell i va de tort?
I quan t'aixeques del llit amb els peus al coixí i al cap on haurien de ser els peus?
Què passa quan et mires al mirall i tens les ulleres ben tortes?
Potser portes un mitjó de cada color?
I segur que agafes el paraigües quan no ha de ploure i te l'oblides quan el telenotícies diu que plourà a bots i barrals!
Què passa si oblides on has posat les claus de casa?
I si ja no saps cap número de telèfon perquè els mòbils ho fan per tu?
Què passa quan surts a comprar el pa amb sabatilles?
Vol dir tot això que ets diferent o que tindràs un mal dia? Vol dir que ets especial i que el dia et sorprendrà a cada instant?
Qui és optimista? Qui és pessimista? O potser això també depèn del dia de la setmana i de coses que se'ns escapen?
Ufff, quantes preguntes que tinc avui!