Mai parlo de feina. Deixeu només que comparteixi amb vosaltres un sol instant que em captiva. El moment pel que val la pena aixecar-se de bon humor i enfilar el camí cap als ferrocarrils, arribar davant del bar “El Manantial” i després pujar quatre pisos per les escales, res d’ascensors, abans d’introduir la clau pel forat del pany.
El moment del qual us parlo és quan em toca compartir totes les hores de feina amb diaris antics. No deixen de ser paperots rebregats que han sobreviscut els anys i vàries inclemències però per mi és el millor moment del dia!
M’enfonso entre les paraules que veig escrites als retalls de premsa, m’imagino comprant aquell electrodomèstic antiquat que abans era tan modern, aprenc Història amb petites històries reals... Em podria passar hores i hores reconstruint una realitat que de vegades es presenta estranyament familiar, podrien passar anys mentre ordeno els articles i aprenc els noms dels periodistes que just començaven als anys 60 i ara són autors de referència. Sí, realment, podria viure sempre així!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada