FESTA!

Ahir varem organitzar una festassa enorme a la caseta de fusta, era el bateig de la nostra Lara estimada. Hi havia quinze nens, entre els quals l'Estel, que, durant hores, varen saltar, ballar, cridar, cantar, menjar i beure tot allò prohibit...
Avui al matí hi havia tranquil·litat absoluta a casa, cosa estranya. La Lara i jo hem sigut les primeres en despertar-se...
Cap a les nou, l'Estel ha obert un ull, s'ha estirat mandrosa com un gat, s'ha aixecat a càmera lenta del seu llit i ha anat a fer un pipí mentre em deia:
- Mare, camino a poc a poc perquè em fa mal tot!
Val,- he pensat- parlen-ne un momentet...
He abaixat les parpelles tot sospirant, efectivament els nens creixen massa ràpid. Tot seguit, m'he mirat aquells ullassos felins i he respost:
- Això, amor meu, es diu ressaca... Avui fes bondat i ja veuràs com demà tot torna a estar a lloc!

FELICITATS TIGRETÓN!

Demà fas tres anys, amor meu, tres anys perfectes! Moltes felicitats!

Quan penso en aquella nit d'estiu, calorosa i amb una lluna radiant i feliç, només sento calma, pau i serenor. No penso mai en el dolor de les contraccions, la incomoditat de no poder dormir, els nervis de no saber quin tipus de mare seria.

Recordo aixecar-me del llit a les quatre del matí, caminar lentament cap a la sala d'estar amb la certesa que havia arribat el moment. Recordo mirar per la finestra i trobar-me la lluna cantant a la meva orella; al costat, un estel brillant, potser un planeta. Em vaig sentir segura. Les roses que m'havien regalat pel meu sant feien bona olor i jo arraulideta al sofà esperava que passés el temps, que la teva carona se'm fes present, com tantes vegades, al llarg d'aquells mesos d'embaràs, havia imaginat.

Tres anys, petita meva, tres anys que no han deixat de millorar les nostres vides.

Tauronet petit, tigretón,  sigues feliç, humil i valenta tota la vida.

A REVEURE...

Fa uns dies te'n vas anar i a mi em vas fer retrobar uns records que feia temps que havia perdut.

Eres un home seriós, rigorós i amable, ple d'aquella autoritat que només la gent sàvia aconsegueix.

Em feies classes de llatí, una llengua de la qual jo em sentia molt lluny. Vaig entendre amb tu tot el que en un any d'escola cara no vaig saber aprendre i recordo amb nostàlgia les anades a casa vostra, en un autobús antic, uns dies calorosos de ves a saber quin any.

Quan arribava a casa teva, m'obries la porta amablement, em feies passar al despatx, una habitació que recordo fosca i solemne, i m'apropaves el diari. Era l'època on va sortir l'edició catalana d' El Periódico i mai t'agradava com havien traduït els titulars:

“Ada, mira, llegeix, quin error ortogràfic hi ha aquí?” o “Ada, mira, llegeix, com han traduït aquesta paraula!” i sentenciaves: “És català, sí, però un mal català!”

No cal dir, que jo mai trobava l'errada, que a mi ja m'anava bé tot, que havia d'aprendre tantes coses jo encara...Després començàvem la classe.

Confesso que no havia tornat a reviure aquelles tardes fins que em van dir que te n'havies anat. Allà on siguis, gràcies per dedicar-me un temps, que sí, de veritat, va servir de molt.

Per tots els pares, mares, fills i filles d'aquest món, un dibuix preciós que em va arribar però malauradament no sé d'on. Si algú em pot ajudar...

Nit tranquil·la

Tranquil·la en la sol·licitud de la nit, en la quietud de casa a les dotze tocades i en els sorolls d'un edifici vell que m'embolcalla.

És la meva hora, l'hora tranquil·la, l'hora pausada.

Asseguda a la cuina, amb un got de llet a la dreta i amb un bloc de fulls blancs a l'esquerra, repasso el dia i penso en la setmana que m'espera, que ens espera per a ser exacte.

Revisc moments concrets, esperances vàries mentre la nevera deixa de funcionar uns instants; sembla que respiri, com ho faig jo a mitjanit.

No és el mateix respirar del dia, aquest va avall, no es queda al pit, recorre tot el cos i acaba en un sospir.

El rellotge marca els segons i jo miro cap amunt sense voler percebre el pas del temps. Sempre penso: I quina nit m'esperarà? Les nits són tan importants com els dies.

En la tranquil·litat que trobo quan ja tothom descansa, he aconseguit refer-me i reposar-me milers de vegades.

Llocs del món!

Un dia de sol, una nit de dormir poc i molta imaginació, avui, mentre pensava en viatges que vés a saber si faré mai, he donat la volta al món:

1. L'Alaska del riu d'or
2. El famós encreuament de Tòquio
3. L'òpera de Sidney
4. Un fiord noruec amb olor de primavera
5. Els colors de Tànger
6. Dalt del tren transsiberià
7. El Buenos Aires dels avantpassats de les meves filles
8. A la romàntica Viena del segle passat
9. Sobre la copa de l'alzina surera de Sils
10. En aquell racó del terrat on hi toca el primer sol del matí
    
    
    I vosaltres, on us perdríeu?
     
    

PENSAMENTS PER LA LARA

Cavalquem juntes la vida,

No te'n vagis massa lluny.

Sorollosa, juganera,

No et perdries al pol sud!

Cansa't molt, amor meu,

Que els dies són tots teus.

Arraulides dormirem,

Dins la nit d'un fosc intens,

Per entendre tot allò

que la llum ens ha tapat.

Alegria, connexió, disbauxa i disbarats.

Ets intensa i preciosa,

Ets inquieta com el vent,

Ets valenta i presumida,

Ets un univers de color.

Amb tu aprenc l'Altra manera de viure. Gràcies.

T'estimo Lara meva.

Feliç Sant Jordi a tots!

MEMÒRIA

M'observo des d'amunt, repeteixo aquell gest que, quan era una nena, em va captivar. El repeteixo pràcticament cada nit.

Una nit d'estiu, la meva germana i jo ens varem quedar a dormir a casa uns amics dels meus pares perquè ells se n'havien anat de viatge. Era una d'aquelles nits fresques de muntanya, on l'estiu mai no molesta tant com l'hivern.

Tots dormíem a la mateixa habitació: les germanes sobrevingudes, els pares del nostre amic i el nostre amic Ricard. Teníem matalassos estesos per tot el terra i havíem jugat força estona saltant i brincant com bojos.

El nostre amic s'havia rendit a un son profund i tranquil, nosaltres encara estàvem excitades pel joc i els nervis de no dormir a casa.

D'aquella nit, recordo moltes coses però per sobre de totes hi ha un gest dolç, pausat, seré, reposat.

Recordo la mare apropar-se al fill, recordo el petó al front i com, amb delicadesa, li col·locava bé les cames flexionades, perquè el cos descansés tant com descansava la ment.

És un gest que, com la flaire de la magdalena de Proust, ha estat recorrent en mi i m'ha portat lluny, en el món dels records i dels somnis, ara que em descobreixo, fent-lo jo mateixa, a les meves filles.

Memòria, records, somnis, veniu amb força a mi, transporteu-me sempre, sóc tota vostra.