BYE BYE MY FRIENDS!

Des de fa molt de temps penso que a certes persones se’ls concedeix un o dos dies gratis a la terra una vegada mortes.
M’explico: Fa molts anys vaig tenir un professor que ens va deixar a meitat de curs escolar, teníem 14 anys i allò va ser molt colpidor per a tots. El dia abans, el professor ens va esguardar els ulls a la meva amiga i a mi i ens va dir: “Adéu ninetes dels meus ulls”. Varem pensar que era una mica pelma i li varem fer un gest amb la mà a desgrat. Quan, el matí següent, varem entendre perquè ens ho havia dit ens varem fer un fart de plorar.
Fa pocs dies, un vell amic de barri em va regalar un caramel de cafè, em va dir: “Té dolça, aquest és només per tu”. Jo el vaig agafar i me’l vaig guardar a la butxaca tot fent-li un somriure i pensant que a mi no m’agraden gaire els caramels de cafè, però va ser l’últim dia que el vaig veure. Els dies següents, va desaparèixer i poc després vaig esbrinar que havia mort.
Crec que tan un com l’altre sabien perfectament que havia arribat la seva hora i s’acomiadaven dissimuladament perquè la gent tingués un bon record dels seus últims dies. Allí on esteu, jo penso encara amb vosaltres, i per poc que us conegués, gràcies per dir-me adéu...

SNOW!

La neu és preciosa, la nevada a Barcelona va ser una experiència inoblidable, però les conseqüències que el temporal ha portat han estat un desastre. Quan penso amb els milers de persones que passen la seva tercera nit sense calefacció, sense llum, sense electrodomèstics i sense tantes altres coses, se m’encongeix el cor... Que la naturalesa és molt més poderosa que tots nosaltres ja ho sabem, que fenòmens meteorològics prenguin tanta empenta que deixin incomunicats a petits pobles, també, però que hagi de passar una setmana o més abans les coses se solucionin no em sembla del tot normal. Espero que quan canviï aquesta entrada, ja ningú passi fred dins de casa seva... de moment, una mica de caliu amb la música de Morrissey.

I LOVE STARS!

L'Estel que jo vull és de colors,
daurada i verda, color d'esperança.
És violeta i riallera,
i la podria esperar tota la vida.
L'Estel que vindrà és un regal
de Déu, de qui?
Jo no ho sé però estic agraïda,
infinitament agraïda.
El cel és fosc i brillant,
tots ballen al seu voltant,
l'Estel somriu i balla amb ells.
Brilla, brilla i balla.
No paris mai,
amor meu, no paris mai.

Hivern 2010

WHO WORKS HERE?

Com ja sabeu sóc una mica espieta, m'encanto amb qualsevol persona, situació, cosa o fet. Sempre saludo tothom pel carrer i sovint Míster H. m'ha de cridar l'atenció:
- Què?- em diu enfadat- vols que el convidem a esmorzar?
Davant hi tinc un edifici bonic que té una particularitat excepcional. Ningú de l'escala sembla treballar. Hi ha una noia jove al cinquè que neteja roba i pela mongetes amb estricte dedicació, al seu costat hi viu un noi que no para de tancar i obrir balcons i finestres a totes hores, sense trobar, però, el punt de llum ideal. A baix, la noia que pren el sol, a l' hivern i a l'estiu, tan és! Al segon, la dona gran, que, guapíssima, mira sempre quin dia fa abans d'anar a fer una xocolatada amb les amigues.

SOME POETRY!

Deixeu-me que tregui avui la meva petita vessant de filòloga. A la vida només m'he aprés un poema pel gust d'aprendre. Tots els altres eren obligatoris com a feina de l'escola, per exercitar la memòria. Només un em va entrar directament al cor, com una fletxa a les venes i se'm va quedar gravat tota la vida, fins a dia d'avui. Us el deixo escrit perquè m'encantaria que us passes el mateix que em va passar a mi fa més de deu anys. Gaudiu de la lectura:

MESTER D’AMOR

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT (Barcelona, 1894 -1924).

ELS AMICS DE LES ARTS!

El món de la gent que agafa el transport públic es podria dividir en dues classes: aquells qui miren i remiren si s'han deixat alguna cosa al seient un cop alçats i els que s'aixequen a última hora i surten esperitats sense repassar que no s'hagin oblidat la bossa.
Fa dies que ho observo i em té capficada perquè crec que hauria de ser a l'inrevés. Els prudents i cauts no cal que mirin si s'han deixat alguna cosa perquè segurament ho tenen tot controlat en canvi els altres, ailàs! quin cap! Són els que després han de trucar a l'oficina d'objectes perduts per saber si han trobat un mòbil o un llibre...
Jo formo part de la primera categoria... no ho puc evitar... i si ho penso fredament, mai no hi porto res extremadament important a sobre, si perdés quelcom no seria pas cap gran desastre.. però simplement em surt instintivament.
I vosaltres de quina categoria sou?

CLOCKS

Quan un rellotge s'atura, alguna cosa especial passa... Crec que nosaltres ens hauríem d'aturar amb els rellotges en el precís instant que les seves agulles es paressin. Només ens podríem tornar a posar en marxa quan algú del nostre entorn ens toques l'esquena, o potser quan canviessin les piles al rellotge, o quan li donessin corda.
No passa res per estar aturat uns quants dies, no passaria res de res per caure en un son profund, com els rellotges sense corda.
En tinc un davant i me l'he estat mirat dotzenes de vegades al llarg de la tarda, què devia fer jo a les 15.35h? però no ho sabré mai perquè no puc esbrinar quin dia va deixar de funcionar. Com tantes altres coses...El misteri del temps és una de les grans preguntes de la humanitat, oi?