BYE BYE BABY!

Deixeu-me fer un petit homenatge a un dels primers grans amors que he tingut... em debatia entre ell i el Superman!

LOVELY SONGS!!!

La música als tocadiscos sempre ha sonat millor. Tots els passos inicials, per fer que soni la cançó, t'agafen de la mà i et van arrossegant a una època remota, per això ho gaudeixes més. Les veus sembla que siguin més pròximes, cada instrument t'embolcalla al seu ritme... i un, dos, tres, un, dos, tres, els peus se te'n van!
Per això no han passat mai de moda.
El meravellós J. ens va arreglar el tocadiscos dels meus pares, un aparell excepcional dels anys 60, i aquest cap de setmana he pogut escoltar blues, jazz i folk al meu nou refugi de fusta.
Quina pau, quina pau, quines veus més antigues!

MY SKIN!!!

Al llarg dels anys molta gent m'ha dit que sóc molt sensible, també m'han dit que sóc sensitiva, que tinc cos i ment molt connectats i que, de vegades, això em fa patir... altres vegades, puntualitzen, això és molt bo perquè així no et passen per alt sensacions que a altra gent passen de llarg.
Li he donat moltes voltes a aquest tema, perquè no acabava d'entendre perquè jo, precisament jo, sóc tan sensible i per fi he arribat a una conclusió.
És perquè tinc la pell molt fina.
Només pot ser per aquesta raó i que no em diguin el contrari. A través de la meva pell pots arribar a veure el meu interior, si t'hi fixes. A la meva panxa s'hi reprodueix cada batec del meu cor i al meus braços totes les venes.
Tinc la pell massa fina i això em fa estar poc protegida de l'entorn, per això sóc tan sensible, per això noto sensacions que a altres els passen de llarg i per molt que diguin, tenir la pell fina, com qualsevol altre part del cos, no acaba de ser un gran avantatge... és més aviat un cau de raons!
Com teniu la pell vosaltres?

WHAT A HOLIDAYS!!!

Abans d'ahir, amb els ulls ben oberts rere la finestra, vaig descobrir una cosa: És fàcil saber on ha anat la gent de vacances.
Els veïns varen ser els meus conillets d’índies per aquest experiment. Balcó a balcó vaig anar investigant les seves vides. La bugada, les botes de muntanya que es ventilaven, els sacs de dormir, les tovalloles de platja i els pijames són unes pistes irrefutables.
Podia estar-m'hi tot un dia sense avorrir-me davant del meu interior d'illa! Podria imaginar la vida de cadascuna de les figuretes que es mouen sense saber que són observades. Estic segura que sovint algú s'embadaleix pensant què hi passa per casa meva. Potser saben quan entrem i quan sortim perquè els verds de les plantes canvien o perquè el Popeye no borda, pot ser que no vegin Míster H. penjant la roba des de fa dies o potser on és l'Ada que no recull les fulles seques del terra del balcó?
Per part meva, estic convençuda que els de la quarta planta van anar a Noruega, amb una bona jaqueta groga i marinera i a les piscines de Can Dragó. Crec, també, que el del segon va anar a una festa de pijames blancs i el del tercer segona a fer una ruta pel Pedraforca.

MOON!!!

La lluna té cara, encara que Míster H. digui que només són cràters. Aquestes nits d'estiu l'he mirada moltes vegades i té sempre la mateixa expressió de sorpresa. Sembla que faci "oooooohhh!!!".
Cada nit, li he preguntat perquè tenia aquella boca tan oberta, en forma d'"o", però, o bé ella no em sentia, o bé jo no sentia la seva resposta, ja se sap que estem a molta distància i la comunicació pot ser dificultosa...
La lluna no somriu, no plora tampoc, encara pitjor, observa i se sobresalta, nit rere nit deixa anar un gran crit de sorpresa i jo no he tret l'entrellat per molt que hi he pensat.
Sé, lluneta meva, que no fem les coses gaire bé aquí a la terra. Sé que deus veure com cada vegada queden menys boscos, menys aigua, menys atmosfera i tot es va tornant gris, d'un gris opac i trist i sé que deus tenir els pèls de punta de pensar que ja estan comprant terrenys a la teva superfície verge i bonica, però estimada, no et preocupis, posa'ns les coses difícils i no ens deixis viure amb tu, ja ens en sortirem a una altra banda, tu has de ser sempre salvatge, sempre lliure i blanca.

Bona tornada de vacances a tots!!!

HAPPY HOLIDAYS!!!

No sé si podré escriure aquests dies... Mil gràcies per tots els comentaris!
Les històries d'aquest blog són les històries de la meva vida, tot el que hi explico és veritat! Us ho prometo...
Petonets, Ada

PLAY MY GUITAR!

Us he de confessar, primer de tot, que he tornat a agafar la meva vella guitarra. Després de 15 anys reclosa, l'he rescatada de la pols i de l'oblit. A un cantó hi tinc el Popeye, a l'altre, la guitarra vella i trencada.
El primer que vaig descobrir amb sorpresa és que la meva guitarra està plena de "tirites" que li anava posant cada vegada que li donava un cop, i a jutjar per les "tirites" que encara conserva, jo, de nena, era més aviat maldestre!
Vaig veure també que les cordes de la guitarra estaven força gastades, devia fer vint anys que eren les mateixes, així que em vaig informar on les podia canviar, Míster H. és un bon assessor en aquests temes. Em vaig dirigir a una bona botiga de música, molt espaiosa i relaxant, amb una colla de savis despistats per atendre la clientela.
Quan sortia d’allí, em van parar tres homes, anaven ben vestits, amb maletins de cuir. Em van envoltar i un d'ells va dir (transcric el diàleg):
- Señorita, señorita, por favor, déjeme su guitarra!
(He oblidat dir que érem en un dels carrers més concorreguts de Barcelona, a mitja tarda)
- Què?- vaig fer jo estranyada.
Ell, el més gras, aleshores m'ho va repetir. Vaig pensar que si havia de deixar la meva guitarra a un desconegut, al mig del carrer, almenys m'havia de servir per alguna cosa.
- Le dejo mi guitarra si me la afina.
- Trato hecho!- va dir satisfet.
En qüestió d'un minut ja l'havia desenfundat i estava tocant flamenc, els altres dos executius li feien "palmas", tot dient-me "lástima que no tengas gorra que sinó tú la pasabas y nos sacábamos algún dinerito". La festa es va apoderar del carrer durant uns minuts, la gent passava i somreia contenta. Jo també estava contenta del meu intercanvi i del moment que estava vivint.
Després em van tornar la guitarra i varen tornar a ser homes seriosos embotits en americanes fosques un dels dies més calorosos de l'any. Abans de marxar, un company del que va tocar la guitarra em va dir a l'orella que aquell home era un dels "Chunguitos". He mirat una foto per internet i sí, és el del mig, la meva pobra guitarra no veurà mai més la glòria, però almenys ha provat el que és, per una vegada, ser tocada per unes mans virtuoses!