LIVING IN BCN!!!

Els carrers de Barcelona estan esdevenint habitacions d'una casa gegant anomenada Crisis! És trist, molt trist, veure com hi ha gent que malviu entre l'asfalt i el poc verd que hi ha al centre de la nostra estimada ciutat. I he descobert, aquest últims dies, que pots endevinar les diferents habitacions d’aquesta gran casa anomenada Barcelona. Amb la crisi, allò del posar el teu granet de sorra per ajudar als més desafavorits està en alça i on abans només hi havia un banc brut ara hi ha un banc en forma d'armari. M'explico... he vist pel barri un banc amb uns pantalons, una jaqueta i una samarreta plegada a sobre. Algú ho ha deixat allí perquè ho faci servir aquell home que sempre dorm al banc. També he vist unes sabates llustroses i ben posades als peus d'una paperera on ell sempre busca els diaris més nous. He observat un pa de pessic al costat de l'església i un llibre sobre l'arbre tallat, per amenitzar-li les hores. Jo vull posar música als seus somnis.
Les persones no som dolentes per naturalesa, les persones som bones però l'afany de poder sovint ens corromp...

BLUE TRAIN!!!

Ahir tornava de València en tren i el sotrac em va transportar deu anys enllà... vaig tancar els ulls i em vaig deixar portar pels records, els quals em guiaven a cada trac-trac.
Tenia aleshores 21 anys i viatjava per Itàlia. La Nena, la Marieta i jo varem decidir intentar arribar a Malcesine, un petit poble del Nord on hi teníem uns amics. Fèiem tot el trajecte en tren. Al llarg d'aquelles llargues hores d'espera a les estacions i de confidències als trens, ens varem fer inseparables... Entre vagons, xivarri i fums va néixer la guspira d'una amistat eterna, aquella que no es malmeten amb els anys ni amb la distància.
De tornada cap a Siena, amb l’estómac buit i els budells grinyolant, després d'haver fet autoestop, sense gens de resultat i després d'haver agafat un autobús que donava tota la volta al llac, varem pujar al tren que ens portaria cap a Florència. Estàvem cansades i mortes de gana però el somriure no se'ns esborrava de la cara. Al seient del costat, rient, una noia italiana ens va oferir la seva mandarina i el seu plàtan, nosaltres varem acceptar educadament l’oferiment i de bon grat el varem compartir, igual com compartim els records d'aquell viatge en tren inoblidable.

READ MY BRAIN!!!

Poques coses em fan més il•lusió que veure el meu nom a les pàgines d'un llibre o una revista! I això... ha tornat a passar! Estic molt feliç i penso que no tiraré mai la tovallola, sempre, sempre escriure! I si puc, escriuré pels altres, per arrencar un somriure o una llàgrima, per entretenir les hores d'espera a qualsevol part de món, per ajudar en la recuperació dels qui pateixen o per fer créixer la imaginació d'aquells que l'exerciten sovint, i dels que no ho fan tan sovint també, què carai!
La gent de la revista La lluna en un cove , feta a Ontinyent amb pocs mitjans i molta il•lusió, han confiat en mi i m'han publicat el relat "Males puces" al bell mig del recull de contes. Els estic agraïda per tornar a regalar-me una emoció tan sincera i per haver-me fet dos copets a l'espatlla, sembla que em xiuxiuegin: "Vas bé Ada, vas bé!".
Gràcies a tothom... sóc una persona feliç!

THIS LITTLE PARROT!

“L'atrafegada vida d'un lloro” podria molt bé ser el títol d'un conte, un relat curt fantasiós o infantil, un fragment d'escrit ple de metàfores i significats entre línies, però en aquest cas és la història del lloro de la meva escala.
M'explico: al terrat del principal hi viu una parella alegre i passional, que fa deu anys que conviuen amb un exemplar de lloro estrany i eixerit. El lloro en qüestió té el plomatge gris i la cua verda i parla molt, imita sorolls de tot tipus, des de ferro xerricant a telèfons de marques conegudes.
Abans de Sant Jordi, en un petit moviment ràpid de gàbia, el lloro va sortir disparat com un home-bala cap a la barana d'un balcó de l'edifici del costat de casa. El seu amo, capficat i nerviós, va anar a cercar-lo a casa dels veïns desconeguts, però just quan estava a punt de recuperar-lo, l'animal intrèpid va sortir volant altra vegada, i aquesta vegada es va esfumar per damunt de núvols i teulades.
El meu veí, deprimit i preocupat pel seu amic de tants anys, va empaperar el barri de cartells, "Es busca un lloro" amb la descripció i un afegitó "Es recompensarà", jo també ho posaria per trobar en Popeye.
Passats els dies, i amb l'absència de paraules inconnexes i xiulades que simulen allò que fan els paletes quan passa una mossa guapa, el lloro ha aparegut a Santa Coloma de Gramanet!
És curiós adonar-se’n de la companyia que fan els sorolls quotidians. Trobar a faltar un lloro al qual no has vist mai té el seu encant...
Estic feliç pel lloro, pel meu veí i la seva família i per la vida quotidiana de l'interior d'illa on visc, sense dubte, una bona notícia per acabar una setmana i començar-ne una altra. No opineu el mateix?
Llorona de Chavela Vargas

FELIÇ DIA DE SANT JORDI!

He passejat molt per la Rambla, tota la tarda d’avui. Aquest és el meu dia preferit, si he d'escollir un sol dia de l'any, sense dubtar em quedo amb aquest.
Els llibres i les roses són els protagonistes indiscutibles de la diada, tothom té ganes de llegir, de comentar i deliberar sobre literatura, tothom hi diu la seva...
Avui he escoltat converses anònimes, que no sabien que eren escoltades, he sentit mots robats i tinc lectura per tot l'any!
Entre tota la gent que m'he creuat pel camí, sota el sol lluent i la calor gairebé d'estiu, he trobat un parell de nois anglesos despistats que es preguntaven què era aquella espècie de “mercadillo” immens! La conversa ha anat així més o menys:
- Ei, i tots els llibres són nous, no n'hi ha de segona mà...
- I de qualitat, mira aquesta tapa dura, quina passada!
No se'n sabien avenir que els “mercadillos” a Barcelona tinguessin tanta qualitat en oferta, en novetats, en formats i a sobre roses a banda i banda de la paradeta!
M'ha fet gràcia saber que encara podem sorprendre algú!
Feliç Sant Jordi per tots i sobretot, feliç lectura!
L'il·lustració és de Lidia Fortuna i Azure

BEAUTIFUL MUSIC FOR MY HEART!

Per ments agitades:
Quan ja no puc més, quan els nervis se'm mengen i el cap gairebé em dóna voltes, quan necessito aire fresc i respirar profundament, escolto aquesta cançó i em calmo.
Li dedico a totes les ments agitades d'aquest món sempre canviant!
Cançó de Snatam Kaur

PRÒLEG BOOKSHOP!

La meva estimada germana sempre em diu que si se'm vol fer feliç només fa falta portar-me a una llibreria i jo la crec. Diu que a les botigues de roba on l’acompanyo hi faig cara d'avorriment, a les sabateries normalment també, però a les llibreries, ahhh, això és una altra història i aquesta m'agrada més!!!
Doncs bé, us podeu imaginar la meva tristesa quan vaig llegir a les pàgines de Literata que la Llibreria Pròleg ha estat una víctima més del que s’anomena Mobbing, aquest monstre modern que sembla que estigui lluny però en realitat s’amaga ben a prop.
Des d'aquest bloc no puc fer més que denunciar les coses que trobo denunciables i alabar les que crec que són lloables.
Aquesta entrada és la meva petita contribució per tirar endavant projectes que, com Pròleg, format el 1991 per un grup de dones feministes, són fruit de la valentia i la il•lusió.
Espero no haver de dir Adéu a Pròleg el proper 31 de juliol de 2009, espero que sigui només un A reveure!