Suïssa és preciosa, de dalt a baix. Té aquells paisatges de postals antigues, on esquiadors, amb abrics llargs fins als peus i gossos al costat, esguarden el final del seu trajecte a l’horitzó perdut.
Té llacs blaus, d’un blau blanquinós, herba verda, d’un verd encès que no havia conegut fins arribar als peus d’aquelles muntanyes. Té blanc als pics alts dels Alps, un blanc ple de puresa i respecte.
Suïssa és tots els colors de l’arc de Sant Martí, acompanyats de mil flors que decoren les finestres de les cases.
Míster H. i jo varem trobar allí tot el que buscàvem des de feia tants mesos: una tranquil•litat solemne, que em va acabar trasbalsant, una pau inquieta i molta melancolia.
La melancolia vola, flota o camina? Sempre he pensat que volava però no que se’t podia ficar dins del cor. Pensava que, de tan en tan, t’embolcallava com un llençol nét i perfumat, com la musa que els poetes necessiten i que jo mai he sabut descriure bé.
Ara, ja, lluny d’un paisatge massa encisador, la melancolia m’abandona, la musa em deixa sola i el sol no vol sortir en els carrers de Barcelona.
