LABOUR OF LOVE!

Una de les històries més boniques que he escoltat aquí a Ottawa és la següent:
Moltes parelles quan es casen donen de regal un petit pi.
Normalment, els petits regals que els nuvis donen el dia del seu casament serveixen de ben poca cosa i al cap de poc temps, no saps com, però han desaparegut del mapa...
Bé, la finalitat de regalar un petit pi és que, quan els convidats el plantin en el seu jardí, recordaran el dia que els seus bons amics, els seus familiars o coneguts es varen casar. És clar, aquí cada casa acostuma a tenir el seu tros de terreny!
El pi creixerà com la relació que un dia varen formalitzar la parella, si tot va bé...
Cada pi que es regala té una altra funcionalitat, que fins i tot m'agrada més que la primera: Com que el dia del casament, els nuvis saben que mobilitzaran molts cotxes i que possiblement gent que normalment no agafa el cotxe, l'agafaran per aquella ocasió, es vol reduir l' impacte ambiental amb nous arbres.
Tot el mal que han fet els cotxes aquell dia, tota la pol•lució que han provocat, quedarà reparada amb unes quantes desenes de nous arbres!
Si m'hagués casat després d'haver viscut a Ottawa, estic segura que tant el meu estimat H. com jo hauríem decidit regalar un petit pi a cada un dels convidats al nostre casament!

MARSHMALLOWS!

Doncs pels qui estiguin interessats en saber que són els “marshmallows” us envio aquesta foto.
Els “marshmallows” són les típiques llaminadures que nosaltres anomenem "nubes", us en recordeu? Ens n' havíem fet un fart de menjar-ne de petits...
Aquí és molt típic que als càmpings i a les acampades lliures es fa un foc a terra, com solíem fer a Catalunya quan encara podíem... al voltant d'aquest foc de camp es reuneixen tots i treuen un pal llarg, de metall i fusta, en ell punxen una "nube" i la rosteixen, com si fos una pota de pollastre!
Les "nubes" es queden marrons i per dins líquides. La veritat és que al meu estimat H. i a mi no ens varen agradar gaire però varem dir a tothom que estaven molt bones! No volíem ofendre, és com si a nosaltres ens diguessin que el pa amb tomàquet és una mala idea!
Ah, si voleu provar la versió més professional dels "marshmallows" es diu "smore" i es tracta de rostir la "nube" i posar-la entre dues galetes maries i una peça de xocolata sobre per fer-ho encara més dolç! Així es tenen dolços somnis enmig d’aquests boscos fantàsitcs!

Aquí encara es fan focs a terra a tot arreu i quan diem que a Barcelona no podem trepitjar la gespa de les places i parcs perquè no se'ns fagi malbé es queden amb la boca oberta!

SHUT UP AND SING!

Quan Natalie Maines, component de les Dixie Chicks, va fer un comentari en contra de Bush en un concert al Regne Unit l’any 2003, no es pensava que les coses canviarien tant. Va dir al seu públic que “se sentia avergonyida de que el President Bush fos de Texas”. Seguidament, hi va haver una gran ovació d'aprovació.
Una revolució va començar a extendre’s a l’Amèrica profunda, destruint tots els Cds de Dixie Chiks amb tractors i excavadores. Una mica exagerat...
També va estellar un boicot immens a les ràdios i les cadenes televisives. El grup de country mimat havia esdevingut el propi dimoni antiamericà.
El reportatge “Shut up and sing” ho explica tot, val molt la pena veure’l. És impressionant seguir les conseqüències que pot portar parlar clar a Estats Units.
Natalie Maines, recolzada per les dues altres components del grup, que són germanes, va escriure una cançó que es diu “I’m not ready to make it nice”, en ella explica la impotència que sent quan pensa en el que li ha passat. Diu que el temps ho cura tot però ella encara no està preparada a passar pàgina i oblidar tot el dolor que ha hagut de patir personalment i el seu grup. Cada vegada que la sento se’m posa la pell de gallina!
Espero que us agradi.

CENT PARAULES I UN PETÓ

Ahir vaig escriure un petit relat de cent paraules per participar en un concurs que fa La Vanguardia. I me l'han publicat a la pàgina web!
No us podeu imaginar la il·lusió que m'ha fet veure les meves paraules en una altra pàgina web que no sigui el meu blog!
Estic molt feliç! Premeu aquí si voleu anar a la pàgina!
Un petó per tots!

I BEARLY SURVIVED CANADA!

Quan, a Barcelona, pensava en Canadà veia grans arbres, óssos negres i blancs i canoes.
Veia davant meu un episodi de "El bosque de Tayac" la meva sèrie de dibuixos animats preferida quan era petita. Recordeu Jackie i Nuca?
Aquests últims quatre dies hem estat de càmping en un dels parcs més grans de Canadà, m'atreveixo a dir que és el més gran, com a mínim d'Ontario: Algonquin Park.
La sensació era de somni, d'haver arribat al meu Canadà particular, aquell dels gran boscos, dels llacs preciosos i de les canoes... A cada instant ens podíem girar i veure una nova vista fantàstica.
Allà sembla que el món encara sigui un lloc per descobrir, no et dóna la sensació que hi faltin arbres, ni aigua, sembla encara que tot vagi bé! És un paradís perdut...
Els óssos negres viuen en plena llibertat i per algú com nosaltres, de Barcelona de tota la vida, impressionen només els cartells que et donen la benvinguda al parc: "No deixeu menjar ni escombraries a la vostra parcel•la, no mengeu mai res a les tendes de campanya, tireu les escombraries només en els contenidors destinats a això. En cas de veure un ós a la vostra parcel•la mireu-lo directament als ulls, espanteu-lo fent soroll i mai correu cap a una altra banda, camineu a poc a poc cap el cotxe o cap a la canoa, si l'os és depredador lluiteu sempre per la vostra vida, no us feu el morts i crideu i feu molt soroll per espantar-lo."
"Ups, no sé si podré dormir gaire aquesta nit" vaig pensar mentre llegia tota aquesta informació... i no vaig dormir gaire, com preveia!
Però cada moment allà va valer la pena, varem anar en canoa en un llac immens i varem arribar a una illeta petita que estava al mig del llac. Ens varem banyar i varem nedar en aigua dolça i varem gaudir com nens petits!
Ah, i varem provar els marshmallows, però això no us ho explico... us ho deixo a vosaltres per descobrir!

2000!!!

Com l'herba verda enmig de l'asfalt, poc a poc vaig avançant!
Moltíssimes gràcies per les 2000 visites al blog.
Ho hem d'anar a celebrar, espero, algun dia, anar-hi amb tots vosaltres...
Els vostres comentaris són mitja vida del blog, si us plau, continueu escrivint!
Mil petonets,
Ada

SHOW ME THE WAY!!!

A l'estiu, a Ottawa, apareixen una sèrie de festivals que ens tenen entretinguts tots els caps de setmana! Fa dos dissabtes varem anar a un festival de figures de sorra, en una platja de riu de la part de Quebec i el dissabte passat vaig anar a animar el meu estimat Mister H. que jugava a voleibol platja en una competició anomenada HOPE i que recull diners per una bona causa... sóc una mica soques però no em vaig quedar amb quina era la bona causa... Tot i així, tot el que siguin bones causes tenen sempre la meva admiració, aprovació i col•laboració des dels meus dies a Bristol!
Doncs bé, el meu estimat H. i el seu equip no varen guanyar però ens ho varem passar molt bé, l'ambient era immillorable, mai havia vist tantes xarxes de voleibol a la platja, mai havia vist tampoc tants jugadors de voleibol junts. Jo no en sé, però ara mateix, és una altra de les cosetes que tinc a la llista de "coses que vull aprendre!".