NICE WEATHER, EH?

Jo em pensava que, com l'hivern, les alertes per mal temps s'esfumarien i començaríem una plàcida etapa de tranquil•litat estiuenca, però no és així.
Les alertes per baixes temperatures han passat a ser alertes per possibles tornados... Quina poca gràcia...
A l'hivern em vaig instal•lar una centraleta de temps a l'ordinador. Em diu quin temps fa i farà en les pròximes hores, m'indica les màximes i mínimes, i el que em posa un ai al cor cada dos per tres, m'indica les alertes pel temps i em diu: actua de manera segura...
I com s'actua de manera segura quan tens una alerta de Tornado?
Jo crec que deu ser mirant molt sovint per la finestra i no movent-te gaire, no sé perquè però crec que si no em moc doncs sóc com invisible, no em pot passar res!
Quan hi ha alertes la pantalla de l'ordinador m'apareix vermella i amb un raig blanc, com si fos el tret distintiu d'algun heroi d'acció...
No sé què fer... però per sort, a part d'un petit ensurt durant una tempesta de pluja gelada aquest hivern, no ens hem sentit "en perill" en cap moment...

MY FAVORITE SONG!

Seguint el suggeriment de la meva estimada cosina, us deixo amb en bo d'en Bob, Bob Marley, perquè avui és el dia de la música, perquè comença l'estiu, perquè estic feliç i per refrescar-vos una mica!!!

MARLEY AND ME!

Feia temps que un llibre no em feia gaudir tant com ha aconseguit Marley and Me (Marley y yo, Ed. Circe).
M'ha fet riure i plorar, m'ha posat els pèls de punta i ha aconseguit escalar fins les primeres posicions dins del meu llistat de llibres preferits.
Un dia qualsevol amb vaig topar amb una tapa de llibre on hi apareixia un cadell entremaliat, vaig agafar-lo i vaig llegir el resum del darrere, em va cridar l'atenció.
Poc després vaig viatjar a Barcelona i el vaig tornar a veure, no em vaig poder aguantar i em vaig emportar a casa aquells ullets entremaliats de la portada.
Vaig començar a llegir amb devoció, sabia que m'agradaria, els gossos són la meva debilitat i amb això el llibre ja em tenia guanyada. Però Marley and me va molt més enllà de la típica història d'amo i gos lleial, no és carrincló ni ple de sentimentalisme.
És la història real d'una família i el seu gos, un dels pitjors gossos del món. En aquest club podríem posar-hi d' abanderat el nostre Popeye, és clar!
Hi ha tantes coses que feia Marley i que fa exactament igual el Popeye, hi ha tantes coses que no els hi hauries de deixar passar però que et posen un somriure als llavis...
Marley and me és una història molt humana i molt canina que qualsevol pot gaudir!
El recomano sincerament.
Sí, sí, el Popeye diu que ell també el recomana! GUAU!

BEAUTIFUL HOLIDAY!

Els càmpings són unes petites ciutats molt ben aprofitades, uns microcosmos de ciutat enmig de la natura.
Aquest cap de setmana el meu estimat H. i jo, amb el nostre crazy Popeye, el gos, hem anat cap al sud d'Ottawa, cap al riu St. Lawrence, per passar-hi dos dies de pau i tranquil•litat.
Sempre que vaig a un càmping penso el mateix: quina gent més eixerida! Les roulottes esdevenen mansions, les tendes de campanya grans són els pisos de luxe i les tendes iglús de tota la vida, la nostra, són com els pisos de trenta metres quadrats que ja estem acostumats a veure a la ciutat.
Els càmpings també tenen barris, més luxosos o menys, depenent de la zona. Aquesta vegada, ens va tocar una parcel•la en un barri tranquil i apartat, però amb bones connexions... Amb vistes al llac i tot!
La gent, els veïns, es coneixen, fan festes i es discuteixen, com a les ciutats.
Els nens de càmping, però, són un món a part, tots ben avinguts! Són el més espavilats que he vist mai, tot el dia corrent, bici amunt bici avall, ells decideixen com planegen els seus dies de vacances, quan mengen i quan van a banyar-se a la piscina...
Els nens de càmping seran després els grans empresaris, els joves JASP, els més emprenedors! N'estic convençuda!
Després de dos dies de pau, tranquil•litat, picades de mosquits, haver de pagar per poder dutxar-me i dormir en una tenda de campanya amb el pudent Popeye, el qual estava contentíssim d'estar tot el dia per fora, jo ja en tenia prou! Prou de vida al campground i d'animalets salvatges! Ahir al matí, vaig encarar amb la il•lusió de qui comença unes vacances d'estiu, l'anada amb cotxe cap a la nostre ciutat d' acollida, Ottawa!
M'agrada la vida sense estrés però també m'encanten les comoditats dels pisos de ciutat!

IT'S JUST LIKE A DREAM!

Fa temps vaig veure una pel•lícula que ha causat furor aquí, a Canadà i a EUA, i que a mi i al meu estimat H. ens va semblar una presa de pél bastant considerable. En ella expliquen que tot allò que desitgis, si ho desitges amb molta força, es converteix en realitat. Ells ho il•lustren amb exemples del gran somni americà: cotxes de luxe, mansions, i diners.
També t'ensenyen, usant un famós dibuix de Leonardo Da Vinci, com funciona l'energia que desprèn l'ésser humà i que si la teva energia és positiva, coses positives et passaran, si la teva energia és negativa, coses dolentes et passaran!
A mi m'agrada pensar que si fas el bé, el bé et tornarà però no per res, simplement penso que si ets optimista tot es veu més bonic que si ets pessimista, no?
Els somnis sempre hi han estat. Tothom té somnis però realment s'han de complir tots?
Jo crec que la bellesa dels somnis és que et fan tirar endavant sense que necessariament s'hagin de complir, sense pressions ni dates límits.
Com em van ensenyar a l'escola fa molts anys: La felicitat és un tren en el qual viatjar, no és una estació a la qual arribar!

MY OLD FRIEND!

Si fa uns quants dies vaig posar el videoclip d'una nena de quatre anys molt mona, avui vull posar-hi un nou grup, The Zimmers. És un grup de Gran Bretanya format per quaranta iaios, entre tots plegats sumen 3.000 anys!!!
La cançó apareix als top 40 de UK, és la número 26 i tots esperen escalar posicions!
Espero que us ho passeu bé escoltant-la i pensant que, perquè no, no està gens malament anar fent anys, el més important és no perdre mai el somriure!

WELCOME TO THE WORLD!

A vegades em dóna la sensació que les coses comencen a existir just quan jo les descobreixo.
No sé si us passa el mateix, potser és un símptoma inequívoc de sentir-se el centre del món, almenys del meu món petitó i particular.
Londres, Ioga, Kickboxing... Humus, Curry, Canadà! Tot ha aparegut just quan jo ho he començat a practicar, a menjar o quan ho he visitat per primera vegada.
Milers d'estudiants varen anar a passar els estius a Londres abans que jo! Ja totes les meves amigues feien kickboxing abans que jo el comencés a practicar a l'altra banda de món! La ioga és una pràctica mil•lenària arreu del món! L'humus i el curry eren famosos abans que jo existís, però no sé perquè jo em penso que he descobert el món, potser és la mateixa sensació infantil que va tenir Cristòfol Colom quan va arribar a noves terres...
En fi, sigui per bé o per mal, amb els anys vaig formant-me un saquet de cosetes de mil parts de món diferents que em serveix per enriquir-me culturalment!
I per això, avui, m'agradaria que tothom es dediqués a descobrir el món! No ens hem de conformar amb el que tenim a prop de casa.

Foto: És el sostre de Notre Dame d'Ottawa.