Enyorança- Ramon Oms
L’ÈPOCA GENEROSA
Nostres com les cançons que fan plorar
són aquells dies.
Van ser la veritat de quan es feia fosc
amb somriures, banyant les criatures.
El cansament alegre del sopar.
Les cares que mai més
no han tornat com llavors a confiar-se.
La vida s’alimenta dels dies generosos.
De donar i protegir.
Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.
són aquells dies.
Van ser la veritat de quan es feia fosc
amb somriures, banyant les criatures.
El cansament alegre del sopar.
Les cares que mai més
no han tornat com llavors a confiar-se.
La vida s’alimenta dels dies generosos.
De donar i protegir.
Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.
Joan Margarit
Des d’on tornar a estimar
Com puc sentir tanta enyorança dels dies que no són meus?
Sempre he volgut ser una velleta amb mil històries per explicar. No sé si la vida em farà aquest regal però nois, tingueu ben present que el meu llibre de memòries serà buit d’heroïcitats i ple de vida petita.
Sento enyorança de la vida dels meus avis, de la dels meus pares. Sento tristesa per no haver viscut altres èpoques ni altra gent. Sento que la vida és feta de pedaços que s’esquincen quan els trepitgem.
L’enyorança no és pèrdua, és la força de no oblidar.
1 comentari:
Ai, Anna, comprenc tant aquest sentiment... Serem heroïnes de la vida petita, i de les històries menudes farem relats plens d'heroicitats. Sort de les paraules que ens permeten fer real un món imaginari.Una abraçada, bonica!
Publica un comentari a l'entrada