M’agrada molt quan l’Estel i la Lara em
demanen que els parli del meu món.
Per elles, el meu món és la meva infantesa.
Les olors, les persones estimades que ja no hi són, els meus animals, les meves
aventures. Penso una mica, rescato històries i les hi explico mentre elles
em miren amb cara embadalida.
És molt cert, és veritat, és el meu món.
Aquell que està fet d’històries menudes que em creia a cegues.
Històries com per exemple la que m’explicaven
a la Cerdanya: els gossos de la muntanya no eren sacrificats sinó que, quan
desapareixien, era per anar a morir a un lloc que ells escollien, el seu lloc
preferit, allí on trobaven pau. No m’amagaven la mort, me la feien més bonica.
Històries com la que m’explicava la meva àvia, quan em
quedava a dormir a casa seva, gairebé tots els divendres a la nit: la poció màgica d’abans d’anar a dormir (un vas amb aigua i sucre) passava tots els
mals i em feia venir la son.
O com quan em venia a veure el meu amic imaginari, un follet
que se m’instal·lava a viure dins l’orella, en un habitacle molt petit amb llar
de foc i butaqueta i em parlava tot sovint. El meu amic portava molt capficada la meva pobre mare...
Totes aquelles eren històries que incorporava al meu dia a dia d’una
manera tan natural com innocent. Ara les explico a les meves filles i elles no
les posen mai en dubte. Amb aquella curiositat de nen, em pregunten com anava
vestit el follet o si la poció de l’àvia era dolceta i es queden tan amples,
com em quedava jo fa tants anys, quan veia el món amb ulls de nena.
