L'obra d'Espriu me la quedo tota, però hi ha un vers especial per a mi, un vers que em dóna pau, una pau atemporal que m'embolcalla cada vegada que el llegeixo o l’escolto. Ahir va ser de la mà de Raimon al Palau.
“ Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.”
M’imagino els seus morts, que per desgràcia en
van ser molts, i imagino també els meus morts, que per sort, en tinc
pocs i els veig feliços, rient, sempre junts. Això em dóna la
força per seguir endavant, però també la tranquil·litat
de saber que algun dia estaré amb ells, allí on siguin, sempre
junts.
Vent, solitud, terra… tot em lliga on sóc, tot em
fa natura, natura que quan acabi el meu camí em convertirà en pols,
en terra, una terra que em portarà de la mà als meus, una terra que
em farà feliç, una terra que, com sempre, em lligarà a l’essència
de la vida, de la mort, de la bellesa i de la pau.
2 comentaris:
Com sempre no puc coincidir més amb la teva manera de veure les coses. Pell de gallina ¡¡¡
Tristesa i goig al mateix temps... Tots hi serem
Publica un comentari a l'entrada