Innocentment, abans d'ahir vaig portar
les meves filles a conèixer l'escola on el pare i la mare havien
estudiat.
L'escola Thau feia 50 anys i jo no hi
anava des de feia una pila de temps. Pensava entrar, gaudir dels
espais, saludar antics mestres i companys i riure una estona amb les
petites mentre fèiem castells de sorra. Pensava passar per allí i
després seguir el dia sense més.
Però, només entrar a l'escola, em
varen caure sobre els meus 36 anys, tot se'm va remoure, el pas del
temps se'm va fer tan evident que gairebé feia mal.
Jo, els companys, els mestres, tots
allí reunits, i la pell de gallina. La nostra descendència amb
nosaltres, la necessitat de mostrar allò que havia viscut en aquell
espai. La sensació de trepitjar terreny conegut, massa sabut de
vegades. Tot feia mal, però un mal d'aquells que fan goig.
El pas del temps, el record d'aquells
que ja no hi eren. Els anys passats, el cant dels Segadors, de
germanor, que cantàvem cada any per Sant Jordi i ja mai més he
tornat a entonar. La pell de gallina. Els passadissos i les aules, tot igual,
tal i com ho recordava.
A l'escola vaig ser molt feliç i
gairebé ho havia oblidat. El dia a dia és un escut contra la
melancolia.
Quan vaig saludar la meva professora
d'Història, ella em va reconèixer de seguida (després de gairebé
20 anys) i em va dir: “De tu, recordo que eres una nena molt
riallera. Recordo el teu somriure. Encara rius tant?”
No sé si ric o ja no ric, però sé
que amb aquestes paraules descriuen sempre les meves filles. El
somriure, la rialla. I em sento feliç. És el meu llegat.
Gràcies escola meva.
2 comentaris:
Per molts anys
Això volia dir. Dues filles,especialment la que més conec,amb un somriure q enanora.
Jo he jugat com entrenadora molts cops a la Thau.
Enhorabona!
Publica un comentari a l'entrada