A la ciutat hi ha dos tipus de gent: els que caminen mentre somriuen i els que caminen amb els ulls clavats al terra. Jo sóc dels de la primera tongada, més per convicció que per vocació. Vaig llegir, fa temps, en alguna part d'un llibre, que si tothom anés somrient pel carrer la gent se sentiria més segura a la ciutat. És molt més reconfortant veure una cara amiga de bon matí que uns morros que arribin a terra.
He de confessar que no sempre he estat així de somrient, anys enrere em posava malalta la gent que reia a les vuit del matí al Ferrocarril, quan jo encara tenia lleganyes als ulls i els llençols marcats a la cara... M'estic fent gran? Bé, he de confessar també que el dimarts faig anys...31... (ho escric amb la boca petita)... i el millor regal del món és que: somrieu, sempre, i tant com pugueu! Aquí i a l’altra banda de món!
6 comentaris:
T'envio mil somriures per cel.lebrar el teu aniversari.
Contesta al anónim:
Que feliços estem que estiguis feliç amb el genoll que no grinyoli i estigui feliç.
Ado i Mon
D'ONT WORRY BE HAPPY !!!!
Moltes, moltes felicitats per el teu anni.versari de Anna.feliç.
Ja tens el 3 favorit i ara falta el 5 que será en l'Aula Magna de l'universitat BCN.
Ado i Mon
Avui he anat amb Ferrocarril de la GENE fins Martorell i he tingut de travesar el pont del Diable, que puja i baixa com un tobogant, he mirat sols que a terra, doncs es com un precipici, peró he somrigut tot sol com si fós en Pompeyo creuant el pont Romá per anar a Solvay a recollir llegiu.
Ado
Per molts anys, Ada.
31 és una edat fantàstica per somriure. Digues-ho amb la boca gran i somriu ben contenta!
Tot i que el temps no acompanyi, celebro els 31, i ja ho dic amb la boca una mica més gran! Moltes gràcies a tots per felicitar-me!Un petò ben fort!
Ada
Publica un comentari a l'entrada