Quan penso, em deixo emportar per un somni dolç, no hi ha dolor ni tristesa.
Sempre m'ha agradat llegir les biografies dels poetes modernistes, de tombant de segle, que sempre deien els professors de la Facultat.
Els poetes d'aquella època i el Modernisme en general és el que més m’agrada!
Des de Papasseit a Torres, sempre acabaven malalts, malalts d’amor tots però també de salut...
El que més em sorprèn són les cures que els metges receptaven i que potser és el que ara, avui en dia, necessitem. Em fascinen les següents: Banys de mar o aire de muntanya.
Que et receptin una d'aquestes dues coses és el més bonic que un metge et pot aconsellar, no tantes pastilles sinó caminar a la vora del mar, cada dia una horeta al matí i una horeta al vespre. O bé "Vagi a la muntanya, respiri profundament i visqui tranquil, allí dalt ningú no li pot fer mal. Fins que la mort el vingui a buscar, és clar, però malauradament jo aquí ja no el podré ajudar!” m’imagino un Doctor dient-li mentre escriu en un paperet: aire de muntanya.
Em sé de memòria la vida de Salvat- Papasseit i de Màrius Torres perquè són dos dels meus poetes preferits, també em sé de memòria les cures que varen usar per la tuberculosi i tot i que varen morir molt joves varen deixar gran poemes...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada