OLD SAD MAN!

A Barcelona hi ha personatges mítics i místics. A cada barri n'hi pots trobar. Ahir vaig veure el senyor, ja gran, que canta òpera a la parada de metro de Poble Sec. Jo ja el coneixia a aquest senyor, ja l'havia vist altres vegades. Els cabells blancs, el bigoti ben tallat, alt com un Sant Pau i sense barret davant perquè la gent li posi els diners. Sempre m'havia cridat l'atenció la seva història, totalment desconeguda per mi fins ahir. Em preguntava, per què canta tant? Ho fa molt bé, perquè no demana diners, aleshores?
Ahir a la tarda, estava asseguda a la parada de Poble Sec esperant que arribés el metro. Escoltava els cants d'aquest senyor mentre llegia un llibre de misteri i de sobte, un home també gran, de cabells negres i pell cremada de treballar al camp de jove, em va començar a parlar:
- Pobre hombre! Pobre hombre!
- Sí, que pena da, y mire que canta bien, eh?- Li responia jo.
- Claro que canta bien, si está así porque sus padres le hicieron volver loco!
- Cómo?- Em vaig interessar jo tancant el llibre.
- Le hacían estudiar canto, y estudiar, solo estudiar y así se quedó el pobre! Sólo vivía para estudiar canto, por eso repite tanto las mismas notas, no lo ve?
- Ui, sí, vaya, pobre hombre que historía más triste...
Però el senyor ja no hi era. Havia seguit caminant mentre xiuxiuejava baixet fins topar amb una dona de més enllà i explicar-li la mateixa història que m'havia explicat a mi.
No sé quin dels dos homes estava menys lúcid, tampoc sé si eren amics o si anaven junts però la història, per mi, té molt de sentit i m'ha fet entendre perquè l'home que canta opera al metro, té la mirada tan trista.

AND YOUR FAVORITE BOOK?

Hi ha una pregunta que sempre m'incomoda, mai sé què contestar i hi he pensat milers de vegades per trobar la resposta adequada, però no hi ha manera.
Quin és el teu llibre preferit?
N'hi ha tants, quan em pregunten això em poso nerviosa, m'entrebanco parlant i sembla que no hagi llegit un llibre en 5.000 anys!
Per això he fet una llista que actualitzo regularment, cada vegada que m'acabo un llibre, en la qual hi escric el títol de l'obra, l'autor i el puntuo segons si m'ha agradat o no, així no em trobaran a enganxar... per ser ben sincera he de reconèixer que tinc memòria de mosquit, o d'elefant, que ara no recordo quin dels dos té menys memòria...
Aviso: Si alguna persona em pregunta quin llibre he llegit últimament o bé quin és el meu llibre preferit li demanaré el seu email i li enviaré la meva llista de llibres llegits i puntuats!
Com m'agrada aquesta cançó, no trobeu que és molt bonica?

JANIS, I'M WITH YOU!

Pensava l’altre dia que era curiós que no hagués posat encara cap vídeo de la Janis Joplin en el blog. Ella va ser una de les estrelles de la meva adolescència i fins i tot havia pensat que, si algun dia tenia una filla, es diria Janis, sense cap mena de dubte. Per sort, vaig anar superant la meva mitomania però encara penso que és una de les grans veus del segle XX.
Si la meva vida es pot resumir en un mosaic de retalls de cançons, aquesta cançó segur que hi ha d’aparèixer. M’ha acompanyat al llarg de les nits i dels dies més intensos de la meva joventut i no deixa de posar-me la pell de gallina.
La Janis devia ser un personatge difícil com la seva veu, però el seu talent és indiscutible i avui la vull recordar amb tots vosaltres.

BE PATIENT, MY FRIEND!

En aquest món que corre tant no hi ha massa coses que t’ensenyin a tenir paciència, però jo ara n’estic aprenent. La paciència és un valor en desús i la majoria de nosaltres en podem prescindir tota la vida, tanmateix és una gran sàvia que ens ensenya a valorar les transformacions subtils de les formes i els sentits.
La paciència serveix per sentir sorolls que ens passen per alt i sensacions que no compartirem mai més. Però això ja no està ben vist en el món del consumisme i les novetats.
Pareu un instant, observeu el vostre cos i escolteu-vos l’ànima, què hi passa dins vostre? Dins meu hi ha tot un món i jo no em penso perdre ni un instant del que visc. La paciència és de d’avui, la meva gran amiga i companya. Feliç 2010.

FUNNY THINGS!!!

De vegades la vida pot ser molt divertida, juganera i misteriosa. Aquesta setmana he estat objecte d’una d’aquestes coincidències estranyes que es donen molt de tant en tant.
Fa dos anys vaig escriure un conte que va ser publicat en un recull titulat “Que no torni i altres contes” editat per Cossetània. En el conte “Una altra carta” s’hi narraven els mal de caps que patien els habitants d’un petit poble d’EEUU anomenat Brooktown quan començaven a rebre cartes misterioses sense remitent i amb informacions personals. També hi apareixia un altre poble anomenat Pithbourgh.
Amb aquesta pinzellada, crec que us podreu fer a la idea del meu astorament, quan el dimecres passat vaig llegir això a La Vanguardia:

“Michael Crowe y Lenka Clayton quieren enviar cartas al mundo entero. O eso cuentan en su blog, Mysterious Letters. Todas escritas a mano, metidas en un sobre y selladas. En tiempos de instantaneidad twittera, estos dos artistas, él residente en Londres, ella en Pittsburg (Pensylvannia, Estados Unidos), vuelven al correo tradicional para, según dicen, fomentar la comunicación entre la gente de un mismo sitio.
Y, al parecer, lo consiguen. En abril de este año, enviaron misivas a todos los hogares de Cushendall, un pueblo de Irlanda. Todas con mensajes cuando menos curiosos, intrigantes y, lo más importante, sin remitente, lo que tuvo a los 467 destinatarios inevitablemente en vilo durante varios días.

En noviembre, repitieron el experimento en Polish Hill (cerca de Pittsburg). 620 cartas misteriosas en las que se podía leer frases personalizadas para cada vecino como: "Felicidades Michael Tolson por todo lo que has conseguido".

Tolson, artista conceptual de profesión, intuyó enseguida que se trataba de un proyecto artístico, pero otros vecinos, según apuntaba él mismo hace unos días a la agencia Associated Press, se preocuparon e incluso asustaron después de leer ciertos mensajes que anunciaban una visita sorpresa, por supuesto, de los desconocidos remitentes.

Crowe y Clayton, ambos de 32 años, escogieron Polish Hill por su reducido tamaño, porque cuando tomaron la decisión de llevar a cabo su proyecto epistolar estaban los dos en Pittsburg y porque el pueblo acoge varios artistas de diferentes disciplinas, con lo que se aseguraban la comprensión de una parte de la población.

Tardaron dos semanas en redactar las 620 epístolas. "Es un absoluto placer pero también es absolutamente difícil. Las cartas más crípticas son las que nos salen después de 10 horas de escritura o justo al principio del trabajo", cuentan.

"Somos conscientes de que los escritos no van a gustarle a todo el mundo, pero también nos parece interesante que los vecinos los critiquen", afirman los dos artistas.

En los comentarios de su blog, tienen opiniones de todo tipo. Desde los que les recriminan que "tienen mucho tiempo que perder" hasta los que les felicitan por la idea… y el esfuerzo redactor.” Notícia escrita per Anna Solana.

La vida, de vegades, té aquests tocs divertits! Molt bones festes!

BON NADAL!

Per Nadal em poso romàntica, cursi, ho visc tot amb molta il·lusió i segons Míster H. sóc una mica inaguantable... Però crec que és bo gaudir dels racons més íntims de la teva casa, decorar-la i tenir cura d'ella. Pensar en aquestes quatre parets que sempre t’han donat pau i tranquil·litat, seguretat, que t’han vist riure i plorar.
Aquesta època de l'any la meva casa es personifica, és una més a la família, la veig amb altres ulls i em diverteix quan perd una mica els papers i és vesteix esbojarradament.
M'encantaria que tothom pogués gaudir d'un sostre, d'un espai on no tenir por ni preocupacions, sé que això ara per ara no és possible, però no dubteu que sempre que pugui, per poc que tingui, continuaré ajudant als més necessitats.

HELLO AGAIN!

Després d'unes boniques vacances forçades que m'han fet esguardar el bell sostre de casa i descobrir-hi més de tres esquerdes que no coneixia, em reincorporo poquet a poquet perquè tinc por que tanta energia guardada em faci un forat a l'esquena.
A la meva tauleta de nit, hi descansa un llibre que potser no té gran valor literari però que m'ha ajudat mil cops més que qualsevol llibre que es proclami d'autoajuda. Me'l vaig comprar al Museu de les Civilitzacions d'Ottawa i sempre que veig les coses una mica grises (no sóc pessimista i mai les acabo de veure negres del tot!), el trec i en llegeixo un trosset. Són les vides de 100 dones valentes, però no de les que no tenen mai por, sinó d'aquelles que tot i tenir una por que es moren, ho proven. La Concha Buika, sembla una d'aquestes, per això, de tant en tant l'escolto.