BRAVE SEA!

Tanta bellesa pot amagar tant dolor i destrucció?
El cap de setmana passat varem anar a les platges de Tarifa, són un lloc màgic, fronterer i preciós que amaguen bellesa i mort alhora. Aquesta setmana s'ha commemorat el vintè aniversari de l'arribada de la primera pastera a les costes espanyoles, molts dels somniadors que ho van apostar tot per la petita possibilitat d'una millor vida van morir al mar, divuit, només cinc sobrevisqueren.
Des d'aquí vull fer el meu petit homenatge als valents que, per idealisme o necessitat, s’embarquen en aventures perilloses, a tots aquells que durant anys han creuat l'estret i a les seves famílies que els enyoren. No hi hauria d'haver fronteres ni desigualtats, no hauria d'importar el lloc on neixes sinó la persona que ets, però mentre això passi milers de persones, entre les quals em compto, obrirem els braços per ajudar.

STOP!

Què passa quan no tens temps per seure i pensar en alguna cosa que tingui sentit per escriure? Què passa quan veus que els dies se t'escapen i no aconsegueixes ni la meitat dels objectius? I quan hi ha massa ofertes culturals a les ciutats i tu només ets una? O quan fa un dia boiròs i no sortiries del llit?
Perquè hi ha tantes preguntes? I perquè tantes persones que es fan les mateixes preguntes? No creieu que podriem partir-nos les preguntes per temes? Tu fas el tema 1 i 3 i jo faré el 2 i el 4...

BLOG ACTION DAY!

Un altre any la gent de Blog Action Day ha aconseguit reunir a milers de blocs d'arreu del món per parlar sobre la pobresa. Admiro la seva feina i la capacitat de moure i engrescar gent de tota mena, per això, cada any, intento escriure alguna coseta per recolzar-los.
Jo no en sé d'economia, ni macro ni micro, prou feina tinc en burxar el moneder i trobar que allò que pesava tant eren només cinc cèntims... però visc en aquest món i no paro de sentir la paraula maleïda: CRISIS, ara les matrimonials han passat en segon pla, ara si vols ser algú has de parlar de col•lapse econòmic.
Doncs bé, la meva reflexió, que segur que és ben ingènua, és la següent: nosaltres patim una crisi que sembla que sigui la més greu des de fa mil anys... però ens oblidem com sempre, mentre esguardem embadalits el nostre melic, que hi ha gent que viu en una crisi permanent. Qui se'n recorda d'aquesta gent? Qui serà més hospitalari que mai amb ells si ens espanten d'aquesta manera?
Venen temps difícils per tots, però la diferència actual és que mentre hi ha gent acostumada en viure permanentment una crisi financera, els altres, petits pollets sortits d'un ou d'or, s'han de veure les cares per primera vegada amb la resta d'humans... Potser és el moment de replantejar el món, potser és el moment de posar-nos a la pell d'aquells que han patit anys de fam i de pobresa, potser això servirà per canviar les coses i solidaritzar-nos els uns amb els altres. Malauradament, crec que d'aquesta crisi els rics es faran més rics i els pobres més pobres, com sempre!

AUTUMN IN NEW YORK

Miro per la finestra i és tot gris, com si volgués ploure, com si el cel hagués dit: "Prou, s'ha acabat! Ara jugo jo!" però encara no té prou força per fer-ho. Diuen que en el sud sí que ha plogut, molt i massa, i em sap greu...
La tardor torna a arribar a Ada és nom de fada i és la segona tardor que veiem junts i per això us vull donar les gràcies!
Les fulles cauen i els troncs dels arbres tornen a ser esquàlids figurants, el cel serà gris més vegades en aquests mesos i jo, nosaltres, mirarem per la finestra tot sovint. Esguardarem com l'aigua baixa juganera vidre avall mentre s’acosta Nadal poc a poc. Cada estació té les seves coses que a mi m'agrada acompanyar amb banda sonora: Aquesta vegada Billie Holiday i Autumn in New York. Es deu viure igual la tardor allí?

THOUGHTS!!!

A vegades penso que pensar és el millors regal que hem pogut obtenir els humans. A vegades penso tot el contrari. Hi ha dies que el cap no em para i el que eren pensaments sense cap mena de malícia acaben sent un embolic de 10.000 petites coses quotidianes que ara semblen una guerra nuclear!
A vegades, miro els ulls del Popeye, el pitjor gos del món després del Marley, però el nostre, i rumio què li deu passar pel cap. Segur, que els seus pensaments, com els de la meva tortuga Boira, són molt més ordenats i simples, són desxifrables i clars: gana, calor, pica cama, rasca fort, set, molta set, obre l'aixeta que no m'agrada beure del bol...
Voldria saber com es viu sense que mil pensaments et facin perdre el temps mentre el dia passa pel teu balcó i et saluda i et diu bona nit en el que a tu et semblen dos instants seguits. Algú ho sap?

HEY MAN!!!

La il•lusió del Míster H. sempre ha estat tenir dos arbres per poder-hi penjar una hamaca.
L’hamaca, per nosaltres, té connotacions altament relaxants. Simbolitza tenir temps per perdre, estar a l’aire lliure, en posició horitzontal, sota la remor d’unes fulles que dansen. Calma, calma, calma...
I per curiós que sigui al mateix temps que nosaltres pensem en la nostra somiada hamaca hi ha gent, més llesta segurament, que no idealitza i actua! L'altre dia, caminant pels carrers de la meva estimada ciutat, em vaig topar amb aquesta imatge, la qual us havia de fer arribar d'una manera o altra!
Una hamaca en cada balcó, com no se’ns havia acudit abans?
Imagineu, per un instant, una hamaca o una bicicleta a cada balcó de Barcelona, imagineu les hamaques de colors vius, les bicicletes que substitueixen als cotxes, tot és possible! Horts urbans, bicis i hamaques, això és el que cal a Barcelona, on el temps és benèvol i segurament ho podem utilitzar la major part de l’any.

RAIN AND MUSIC

La banda sonora d'aquesta pluja de tardor, Damien Rice- The Blower's Daugther.