Des de l'habitació d'un hotel de Newbury, observo el cel ben gris i les típiques cases de maó vermell i penso que els records, de vegades, són massa intensos.
Em passa sempre que torno a Anglaterra. Em passa sempre que tinc cinc minuts per a pensar en mi.
Els meus anys a Bristol, cada vegada més llunyans, em fan sentir gran. No vella ni deprimida, però prou gran per a tenir un bon passat, feliç i carregat de memòries.
Bristol va ser la segona parada per forjar caràcter. Primer va ser Siena.
Els meus anys bristolencs, les anades en bici a la Charity on treballava, atendre els clients amb el meu anglès macarrònic, les amistats que allí vaig fer, tot, em va fer espavilar de valent.
I és un "espavilar" que, a Barcelona, queda relegat a un segon pla. A la meva estimada ciutat, la que em va veure néixer, la que conec tan bé, no em cal desplegar tots els meus sentits.
La força em ve quan trepitjo altres indrets. El desplegament d'ales creix només sortir de l'avió.
Desempolso l'anglès, encara macarrònic, m'abrigo amb capes de ceba i camino per carrers empedrats somrient. És la millor versió de l'Ada aventurera. Descobreixo llocs, parcs i racons. Sec a bancs de fusta, faig fotos i oloro intensament aquella olor de mantega i llard característica de tota Anglaterra. Abaixo la mirada per saludar cada vegada que em creuo una iaia Dorothy pel carrer. Sóc feliç perquè sé que aquí vaig ser molt feliç.
Bristol em va ensenyar moltes coses, moltíssimes. I tot i que les tinc totalment adherides, només les percebo quan els records passen de l'inconscient al conscient.
Per això, ara i avui, des d'aquesta habitació d'un hotel qualsevol, mentre espero que el meu estimat Mister H. acabi la feina, mentre sento que estic una mica "Lost in traslation", visc intensament aquesta aventura meva, només meva.
