Translate

dilluns, de març 24, 2014

Bristol Hivern 2004




Repasso la llista del cd, el poso al cotxe: Scissor Sisters, Snow Patrol, Embrace, The Streets. Totes em recorden els meus anys de Bristol. Totes em transporten al cel gris, a la bici blava, a Park Street.
Sento aquella felicitat innocent i fins i tot perillosa.
Míster H. ja al meu costat, iniciàvem una aventura junts que no sabíem on ens portaria. El Ford Fiesta blanc carregat amb una taula, una tele, quatre cadires, una aspiradors i una planxa. Per a què volíem planxa si no teníem res a planxar? Són aquelles coses, feia casa.
I els nostres amics i el nostre pis, el Basement Flat, sota terra però acollidor, “feels like home” deu anys després.

dimarts, de març 11, 2014

Escola Thau



Innocentment, abans d'ahir vaig portar les meves filles a conèixer l'escola on el pare i la mare havien estudiat.
L'escola Thau feia 50 anys i jo no hi anava des de feia una pila de temps. Pensava entrar, gaudir dels espais, saludar antics mestres i companys i riure una estona amb les petites mentre fèiem castells de sorra. Pensava passar per allí i després seguir el dia sense més.
Però, només entrar a l'escola, em varen caure sobre els meus 36 anys, tot se'm va remoure, el pas del temps se'm va fer tan evident que gairebé feia mal.
Jo, els companys, els mestres, tots allí reunits, i la pell de gallina. La nostra descendència amb nosaltres, la necessitat de mostrar allò que havia viscut en aquell espai. La sensació de trepitjar terreny conegut, massa sabut de vegades. Tot feia mal, però un mal d'aquells que fan goig.
El pas del temps, el record d'aquells que ja no hi eren. Els anys passats, el cant dels Segadors, de germanor, que cantàvem cada any per Sant Jordi i ja mai més he tornat a entonar. La pell de gallina. Els passadissos i les aules, tot igual, tal i com ho recordava.
A l'escola vaig ser molt feliç i gairebé ho havia oblidat. El dia a dia és un escut contra la melancolia.
Quan vaig saludar la meva professora d'Història, ella em va reconèixer de seguida (després de gairebé 20 anys) i em va dir: “De tu, recordo que eres una nena molt riallera. Recordo el teu somriure. Encara rius tant?”
No sé si ric o ja no ric, però sé que amb aquestes paraules descriuen sempre les meves filles. El somriure, la rialla. I em sento feliç. És el meu llegat.
Gràcies escola meva.