Quan era petita, la meva família
estiuejava a El Vendrell, en una casa gegant que havia estat
requisada durant la Guerra Civil i usada com a presó.
La casa tenia jardí al pis de baix,
terrassa al primer pis, porxada al segon i una torre de vigilància
que s'enfilava escales amunt.
L'àvia, la tieta àvia, els tiets, els
cosins, els pares i germans i alguns amics, ens reuníem quinze
dies del mes de juliol per anar a la platja de San Salvador i gaudir
de les festes de Santa Anna, patrona de la ciutat.
Eren dies divertits, dies de sorra,
d'olor de sal, de dutxes al terrat amb una mànega d'aigua congelada
i de tardes de “Gent de Barri” i gelats. Allí varem veure com el
Príncep Carles es casava amb la Lady Di i l'àvia i la tieta àvia
seien a un pam de la televisió antiga per no perdre's cap detall.
A la cuina, hi havia una nevera de gel
i una pica de marbre blanc on les tietes i la mare rentaven plats i
olles. Els homes llegien el diari mentre els nens preníem un
“soldat”: cafè amb la Casera que feia una espuma insuperable!
Però si em quedés només espai per un
record d'El Vendrell seria, sense dubte, aquell que es repetia cada
estiu i que tenia relació amb els ratolins.
El dia assenyalat, un ratolí creuava
la sala d'estar o el menjador a una velocitat desorbitada, tots el
veiem passar perquè estàvem ben alerta. Acte seguit, pujàvem
d'un salt a la cadira més propera. Algun valent anava a agafar
l'escombra i, mentre fèiem crits esporuguits, ell corria, casa amunt
casa avall, perseguint un ratolí que gairebé mai es deixava caçar.
Quan tots estàvem cansats de l'escena,
baixàvem de les cadires, guardàvem l'escombra i començàvem a
muntar trampes amb formatge gruyere.
Un bon divertiment que ens feia passar
uns dies d'estiu inoblidables!
Arriba l'estiu una altra vegada i la
llum primerenca fa venir moments passats...
