Translate

dimecres, de novembre 30, 2011

HELLO AGAIN!

Massa sovint la rutina és fràgil, massa temps passa entre construir-la i gaudir-la i de sobte, tot tomba, tot se'n va. Però ell no se'n va, que es queda entre nosaltres! Ell no podia marxar, ell és tot bondat i si la bondat ens abandona, on anem? La força i la tendresa retornen ara en forma d'un somriure preciós. Els cabells rojos i la barba que va creixent a poc a poc, com nosaltres hem crescut tota la vida junts, rient i plorant, parlant i aprenent a ritmes diferents. Avui miro cap endins, remoc molts sentiments amagats i repasso records petits. M'aturo a les portes del futur per un moment, penso que jo també he tingut un passat i en gaudeixo ni que sigui uns instants. Un cop més, ets tu qui ens ensenyes lliçons que mai a la vida podríem haver aprés. La vida ens porta per on vol i nosaltres seguim les aigües del seu riu, només podem aprendre a nedar. Per tu, Ricard, i només per tu, avui aquesta cançó és tota teva. Sigues fort, posa't bo, els pobres mortals et necessitem aquí a baix. Petit Déu roig, hello again!

divendres, de novembre 18, 2011

ESTEL'S FRIEND

Quan era petita tenia un amic imaginari. Ho dic ara, amb la cara ben alta, perquè vaig llegir un article, en un diari seriós, on s’explicava que era força normal que els nens s’inventessin personatges amb els quals compartir els dies i, sobretot, les nits. El meu era un home petit, rabassut i mig calb que vivia dins la meva orella dreta. Tenia un piset força espaiós amb una butaca i una biblioteca. De vegades, em xiuxiuejava cosetes i jo reia d’amagat. Un dia va decidir marxar, no vaig saber mai on va anar però em va quedar clar que ja no tornaria mai més. De vegades, em pregunto si la petita Estel tindrà el seu amic particular, si li viurà al nas o al peu i si m’ho explicarà com jo li explicava a la meva mare.

dilluns, de novembre 07, 2011

NY!

New York és la ciutat dels gratacels, dels taxis grocs i dels dipòsits d'aigua a les teulades. També és la ciutat on pots escoltar un negre cantant blues a les portes del metro mentre al seu costat, una advocada amb vestit negre i bambes esportives espera que el seu cafè es refredi. Nova York són un munt d'estímuls que jo no sé controlar. Ara, torno a ser a la meva ciutat i des de la llunyania, des de la distància que posen les fotos, penso que hi podria viure per sempre més a aquest NY de pel·lícula. Però és només una idea estranya. El més impressionant de tot va ser poder assistir a la Bethel Gospel Assembly. Quan va començar la missa no em podia imaginar el que estava a punt de veure. L'església estava plena de gom a gom, famílies senceres ben vestides i somrients entraven i ocupaven els bancs del davant. Va sortir el reverend i després el pastor, els dos cantaven igual de bé, tenien rere seu una bateria, dos pianos i una guitarra d'acompanyament i també la veu de vuit persones que cantaven i picaven de mans. Tot era una gran festa. No hi havia silenci, com passa a les esglésies d'aquí, la gent era lliure de cridar el que volia: “Al·leluia!” “Oh, Lord!”... En un moment determinat, el reverend, vestit amb americana i corbata, va demanar que tots deixéssim els pecats setmanals a l'església. Aquella requesta va ser apoteòsica. La gent va començar a cridar tot el que havia fet de dolent aquells últims dies, ho deien sense por a ser jutjats ni a témer cap càstig de Déu! Després tots es giraren cap a nosaltres i ens donarem la benvinguda amb una cançó molt bonica. Vaig sortir de l'església reconfortada, feliç, i li vaig dir a Mister H. que, si algun dia vivíem en aquell barri, jo aniria cada diumenge a missa!