La paraula Resort m'espanta... dit això, he de confessar que el cap de setmana passat varem anar Mister H., la petita E i jo a un gran Resort de Mallorca!
Ja sabem que tenim, en general, una gran capacitat d'adaptació però mai m'hauria pensat que gaudiria tant dels meus dies programats per formar part d’un gran ramat d’humans pul•lulant per un laberíntic hotel dels anys 70.
La nit que vam arribar gairebé no vaig dormir. No em treia del cap imatges neguitejants d’"El Respalndor". L'hotel on havíem espetegat era exactament com el de la pel•lícula, una construcció gran i passada de moda, mal il•luminada, amb unes sales immenses plenes de cadires i butaques folrades amb vellut rogenc.
Dins del mateix hotel, s'alçaven unes plantes gegants que deixaven anar unes fulletes groguenques que semblaven cuques i es movien al vaivé de l'airet del vespre.
Però varen passar les hores i el menjar, que un dia abans ens semblava dolentíssim, el començarem a trobar comestible. Els altres hostes, estrangers grassos i cada dia més vermells, ens semblaven més simpàtics i guapos que mai, els espectacles, rancis, ara ja ens feien riure i esperàvem cada nit, des de la nostra terrassa particular, que ens sorprenguessin aquells pallassos i malabaristes de segona classe.
El diumenge, abans de marxar, ens varem adonar que ens feia certa mandra tornar a casa, haver-nos de cuinar, fer el llit als matins, pagar per anar a un espectacle... ens varem adonar que el món dels Resorts és un món absorbent, ben muntat, que et fa depenent, que et va encisant, que baixa els teus estàndards a nivells ínfims, però en els quals no has de pensar en res. Un món paral•lel que no descarto tornar a visitar de tant en tant.
