TICKETS!

Sé una llegenda urbana que diu que si no trenques els tiquets de la compra en mil bocins, algú, no s'especifica qui, pot agafar-los de les escombraries, pot reconstruir-los com si fossin trencaclosques i enganxar-ho tot plegat amb celo per fer un tiquet gairebé nou. Amb les dades que surten en el tiquet, pot anar al banc i robar-te tots els cèntims. Dic cèntims perquè a la meva compte corrent no hi tinc gaire més...
Avui ha estat un d'aquells dies en els quals faig neteja de paperassa i és clar, entre altres coses, m'han aparegut els tiquets de totes les compres de Nadal i de Sant Jordi. M'he esforçat a fer-los miques, deixant-hi ungles i dents i he començat a pensar quin sentit tenia tot allò. De veritat em crec la història? Funciono per inèrcia? No qüestiono res? I si fos cert tot plegat, què em robarien? Res, res de res. Veig la cara del suposat lladre després d'haver perdut dos o tres hores reconstruint tiquets de la compra i se m'escapa el riure per sota el nas.
Sempre he volgut una màquina destructora de documents, no sé perquè, sempre m'ha agradat la idea de passar-me un matí posant papers importants en aquest trasto, però avui, el que vull és una llar de foc, per cremar-ho tot allí, tiquets de la compra inclosos, que no se sap mai!

SOME WORDS FOR YOU!

Vella amistat perduda enmig d'un munt de temps, raconet de la memòria que va i ve sense més.
Penso i m'enfilo en els records, val la pena tornar-te a veure?
De seguida trobo resposta: I tant que sí! Pel que varem tenir juntes, pel que varem descobrir plegades!
Bella amiga de l'ànima, el temps ens ha canviat. Ara ja no és tan fàcil trobar una amistat tan franca. Tots tenim els defectes més marcats. Va, vinga, va... trobem-nos una altra vegada. Fem-ho real!
M'he sorprès escrivint sobre tu, que després de tants anys, ets encara aquí al meu costat. Amb la mateixa empenta i força que abans. Amb les mateixes ganes de riure. M'he sorprès pensant en tu en aquests dies grisos d'un mes de juny estrany. Somric i tinc papallones a l'estómac.
Sí, va, quedem un dia!

IT'S OK, HONEY!

La censura mai m'ha agradat, molt menys l'autocensura, que, de vegades, fa que grans idees es quedin només al caparró d'aquell qui les ha pensades.
Fins fa una època, creia que la llibertat d'expressió era el que ens feia persones lliures. I ho continuo pensant. Crec en la força dels INDIGNATS i que la unió d'esforços fa moure muntanyes. Dono suport a tota la gent que passa hores i hores a les places d'arreu del món i m'hi afegeixo quan la vida familiar em dóna un minut per fer-ho! Vull cridar: "Estic amb vosaltres! Jo també vull un món més just!".
Ara bé, com fa uns mesos em ve passant, hi ha una personeta que em tergiversa totes les meves creences i conviccions i aquesta és, com ja heu pogut imaginar, la petita Estel.
Ella s'autocensura. Quan veu que crida massa, plora o es fa pesada, s'agafa el xumet que porta penjat al jersei i se'l posa. Em mira amb aquells ullets vius i em xiuxiueja sense paraules un “ja callo”. Això la tranquil·litza a ella però també, i molt, a nosaltres.
Només en aquest cas, i que no serveixi de precedent, diré, gràcies per autocensurar-te, amor!