DRESSES!

Un portal de Rambla Catalunya, una entrada senyorial i bonica i una placa de color d'or que em fa imaginar 10.000 històries diferents.
Estic acostumada a llegir les plaques de les entrades dels edificis del meu barri, però mai encara m'havia fixat en la que vaig descobrir la setmana passada. En ella, s'hi escriu, en lletres fines i harmonioses, el nom d'un senyor i a baix la paraula "Sastre".
Sabia de l'existència de diferents sastres, sobretot famosos en el País Valencià, però no imaginava que prop de casa hi hagués un senyor refinat, en un pis encara més refinat, que es dediqués a prendre les mesures de la gent elegant de la zona i a fer vestits a mida. Quina cosa més bonica!
Me l'imagino menut, amb un bigoti esmolat i les tisores a la mà, la cinta de mesurar, per suposat, li envolta el coll i fa petites passes i saltirons al voltant del senyor que vol un smòking pel casament de la seva filla.
Me l'imagino mirant pel finestral que dóna a Rambla Catalunya, a les tardes que no té gaire gent, mentre pensa com n'ha estat d'afortunat de poder fer la feina que fa, "ai, si el fill hagués seguit les meves passes... però no, ell preferia anar a voltar món"...
Senyor sastre, un dia, quan tingui molts diners, vindré a veure'l, amb una tela preciosa i lleugera perquè em faci el vestit més bonic del món. Ja ho veurà, no li caldrà haver voltat tant com el seu fill per saber exactament què fer amb aquell tros de tela.

SANT JORDI JA ÉS AQUÍ!

S'apropa Sant Jordi, un dels meus dies preferits de l'any, ja ho sabeu...
La primavera es deixa veure entre la gentada de Rambla Catalunya, els arbres van florint i les fulles passen del marró opac al verd efímer. L'olor de llibres per allí per on passes et deixa viure un dia a la vida dels altres... les bones intencions de llegir més, la fal·lera per comprar les novetats editorials que no t'has mirat en tot un any i les roses! Ai, el divendres és Sant Jordi i un any més ho puc compartir amb tots vosaltres a través d'aquest bloc que, des de fa ja molts anys, s'ha convertit en el meu millor confident!
Gràcies per acompanyar-me tot aquest temps i feliç Sant Jordi!
Quin llibre us comprareu?

Short Story

Avui he recordat una anècdota que va succeir-li a una amiga i un pensament m'ha vingut al cap.
La meva amiga, fa ja molt temps, es va quedar sense rellotge de polsera i va decidir posar-se un despertador a la motxilla per saber quina hora era en cada moment. Aquell dia havia de fer un viatge en avió i calia no fer tard enlloc.
A l'aeroport, al mig de la cua del control de seguretat, va començar a sentir una alarma insistent. Ella ja no recordava que portava un despertador a la motxilla així que es va dedicar a mirar amb cara de pocs amics a la gent del voltant per descobrir qui era el culpable d'aquell escàndol... però els altres també la miràvem a ella amb desconfiança... fins que un home li va dir que hi havia alguna cosa sonant a la seva motxilla. Ella ràpidament va obrir la bossa i va apagar l'alarma del rellotge despertador mentre intentava un somriure de complicitat per demanar perdó.
Quinze anys després, jo, aquest matí, em preguntava: Seria possible que passés això en un aeroport actual? Crec que tres policies armats fins a les dents se li tirarien damunt per parar l'alarma detonadora a temps. Penso que hem perdut tota la innocència i hem guanyat molta por. 
Quina veu, quina força! És Sílvia Pérez Cruz