WHO WORKS HERE?

Com ja sabeu sóc una mica espieta, m'encanto amb qualsevol persona, situació, cosa o fet. Sempre saludo tothom pel carrer i sovint Míster H. m'ha de cridar l'atenció:
- Què?- em diu enfadat- vols que el convidem a esmorzar?
Davant hi tinc un edifici bonic que té una particularitat excepcional. Ningú de l'escala sembla treballar. Hi ha una noia jove al cinquè que neteja roba i pela mongetes amb estricte dedicació, al seu costat hi viu un noi que no para de tancar i obrir balcons i finestres a totes hores, sense trobar, però, el punt de llum ideal. A baix, la noia que pren el sol, a l' hivern i a l'estiu, tan és! Al segon, la dona gran, que, guapíssima, mira sempre quin dia fa abans d'anar a fer una xocolatada amb les amigues.

SOME POETRY!

Deixeu-me que tregui avui la meva petita vessant de filòloga. A la vida només m'he aprés un poema pel gust d'aprendre. Tots els altres eren obligatoris com a feina de l'escola, per exercitar la memòria. Només un em va entrar directament al cor, com una fletxa a les venes i se'm va quedar gravat tota la vida, fins a dia d'avui. Us el deixo escrit perquè m'encantaria que us passes el mateix que em va passar a mi fa més de deu anys. Gaudiu de la lectura:

MESTER D’AMOR

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT (Barcelona, 1894 -1924).

ELS AMICS DE LES ARTS!

El món de la gent que agafa el transport públic es podria dividir en dues classes: aquells qui miren i remiren si s'han deixat alguna cosa al seient un cop alçats i els que s'aixequen a última hora i surten esperitats sense repassar que no s'hagin oblidat la bossa.
Fa dies que ho observo i em té capficada perquè crec que hauria de ser a l'inrevés. Els prudents i cauts no cal que mirin si s'han deixat alguna cosa perquè segurament ho tenen tot controlat en canvi els altres, ailàs! quin cap! Són els que després han de trucar a l'oficina d'objectes perduts per saber si han trobat un mòbil o un llibre...
Jo formo part de la primera categoria... no ho puc evitar... i si ho penso fredament, mai no hi porto res extremadament important a sobre, si perdés quelcom no seria pas cap gran desastre.. però simplement em surt instintivament.
I vosaltres de quina categoria sou?

CLOCKS

Quan un rellotge s'atura, alguna cosa especial passa... Crec que nosaltres ens hauríem d'aturar amb els rellotges en el precís instant que les seves agulles es paressin. Només ens podríem tornar a posar en marxa quan algú del nostre entorn ens toques l'esquena, o potser quan canviessin les piles al rellotge, o quan li donessin corda.
No passa res per estar aturat uns quants dies, no passaria res de res per caure en un son profund, com els rellotges sense corda.
En tinc un davant i me l'he estat mirat dotzenes de vegades al llarg de la tarda, què devia fer jo a les 15.35h? però no ho sabré mai perquè no puc esbrinar quin dia va deixar de funcionar. Com tantes altres coses...El misteri del temps és una de les grans preguntes de la humanitat, oi?