Em diu ratolins Em diu infinit Em diu poca cosa i molta brutícia. Em diuen de cartes Ens diuen parella i rat penats a les nits. Em diu que aquí, jo a tu, no t'hi trobaré mai.
I què devia pensar quan vaig escriure això? L'escriptura serveix per adonar-te que no et coneixes de res, però també et fa saber que tens moltes ganes de descobrir-te...
Mai parlo de feina. Deixeu només que comparteixi amb vosaltres un sol instant que em captiva. El moment pel que val la pena aixecar-se de bon humor i enfilar el camí cap als ferrocarrils, arribar davant del bar “El Manantial” i després pujar quatre pisos per les escales, res d’ascensors, abans d’introduir la clau pel forat del pany. El moment del qual us parlo és quan em toca compartir totes les hores de feina amb diaris antics. No deixen de ser paperots rebregats que han sobreviscut els anys i vàries inclemències però per mi és el millor moment del dia! M’enfonso entre les paraules que veig escrites als retalls de premsa, m’imagino comprant aquell electrodomèstic antiquat que abans era tan modern, aprenc Història amb petites històries reals... Em podria passar hores i hores reconstruint una realitat que de vegades es presenta estranyament familiar, podrien passar anys mentre ordeno els articles i aprenc els noms dels periodistes que just començaven als anys 60 i ara són autors de referència. Sí, realment, podria viure sempre així!
Avui he de parlar del canvi climàtic perquè cada any col•laboro amb BLOG ACTION DAY i blocaires de tot el món escrivim sobre el mateix tema perquè se’n faci una mica de ressò. Deixeu-me dir només una cosa: vull seguir observant els freds hiverns des de darrere la finestra entelada...
Què passa quan et talles el serrell i va de tort? I quan t'aixeques del llit amb els peus al coixí i al cap on haurien de ser els peus? Què passa quan et mires al mirall i tens les ulleres ben tortes? Potser portes un mitjó de cada color? I segur que agafes el paraigües quan no ha de ploure i te l'oblides quan el telenotícies diu que plourà a bots i barrals! Què passa si oblides on has posat les claus de casa? I si ja no saps cap número de telèfon perquè els mòbils ho fan per tu? Què passa quan surts a comprar el pa amb sabatilles? Vol dir tot això que ets diferent o que tindràs un mal dia? Vol dir que ets especial i que el dia et sorprendrà a cada instant? Qui és optimista? Qui és pessimista? O potser això també depèn del dia de la setmana i de coses que se'ns escapen? Ufff, quantes preguntes que tinc avui!
Camino poc a poc sobre el terra de fusta que peta sota meu a cada pas, crac, crac... és la meva llibreria preferida de Barcelona i en ella m'hi perdo molts matins abans d'anar a treballar. Tenen llibres de tots colors, m'hi quedaria a dormir una nit i segur que no tindria insomni, entre totes les històries del món, jo hi trobaria la meva! Camino i camino pel passadís estret i m'aturo a la secció de publicitat gratuïta, avui, només puc agafar quatre paperots arrugats, cap llibre de moment... tinc moltes lectures pendents i cap duro a la butxaca... m'aturo un moment abans d’abandonar el meu santuari, abans de sortir al carrer atrafegat, rere meu, una aranya gegant es passeja lentament entre revista i revista. En aquest espai, entre revistes literàries que no toca gaire gent, s’hi ha construït un palau efímer. Abans de marxar, em somriu i diu: “Una senyora biblioteca hi tinc jo aquí, llàstima que no sàpiga llegir!". Me'n vaig una mica enfadada... a vegades m’agradaria ser una aranya de llibreria o un ratolí de biblioteca.
